Eines pedagògiques

Certament, la compaginació de les obligacions maternes amb el manteniment de l'ordre a casa, la feina fora de la llar i altres afers que ocupen el temps disponible de les persones és ben difícil aquests dies. Personalment, treballo fora de casa i m'enfronto sola a les obligacions de la tarda ja que Mr. D treballa en torn de tarda i arriba quan els nens ja fa estona que dormen. Ens ho dividim de manera que ell els porta a escola i fa algunes tasques al matí i, el que resta, ho faig jo. A vegades, es fa difícil per als nens entendre que no et quedis contemplant-los perquè estàs fent altres coses però crec fermament que és necessari que, des de petits, els fills interioritzin que la casa cal mantenir-la i que les coses no es fan soles. Amb aquest esperit, anem atorgant petites responsabilitats a cada membre de la família segons la seva capacitat per dur-la a terme i sempre ens convidem a participar de les tasques diàries. La sort que tinc és que el Pol es considera así mateix el meu ajudant Jedi i, per tant, sol estar disposat a col·laborar. A vegades, però, LES seves necessitats passen per sobre de qualsevol altra cosa.

L'altra tarda, mentre treia el rentavaixelles, sentia "Mamaaaa,... unes patatites!!". "Pol, quan acabi el que estic fent te les portaré.",..."Mamaaaaa!!! Que t'HE DIT que em portis unes patatiteeeees!". La insistència i reiteració de la demanda va anar a més fins al punt que el Pol es plantà a la porta de la cuina amb la cella arronsada "Mama! T'he dit que VULL pataaaates!".

Amb la templança que a vegades em surt no sé massa bé d'on, vaig tornar a respondre: "Quan acabi, te les donaré": "Mamaaaaaaa!!! que les vull ARA!".

"Mira, Pol, estic guardant els coberts,... quan acabi te les dono". 


I en aquest moment, un atac de lucidesa maternal em va recorrer derivant en la següent argumentació:

"Pol, imagina't que vols un iogurt i vens a per una cullera i són totes brutes,... Ecs, quin fàstic!... Oi que t'agrada que les coses estiguin netes i recollides?"

"Clar, mama,... quin fàstic, si no!"

"Molt bé, doncs, així entens que ho he de guardar,... per què,... Oh! Espera un moment,... mira, que intento que els coberts es guardin sols!" - i dirigint-me als coberts - "vinga, cullera, al teu lloc,...Va, que tu pots!.... Va, salta!".

El Pol em mirava amb un cert desconcert, amb la cara aquella de a ma mare li patinen les neurones però amb gran curiositat, com pensant "a veure si li fan cas,...". Evidentment, la cullera no es va moure però vam esclatar a riure de la tonteria tan gran que suposava pensar-ho,...

Per descomptat, el Pol va esperar per veure les seves demandes cobertes. A vegades, la lògica aplastant té aquestes coses i és el millor antídot contra la impaciència dels nens. 

Salut i culleres!