M’espera cada tarda, allà, al racó i quan m’hi acosto, crida i implora,… “Tot! Posa-m’ho tot! Omple’m!”. Miro de no fer-li massa cas, quina insistència,… Però no ho puc evitar, al cap em ve aquella cançó de “No, no es amooor, lo que tu sientees, se llama obsesióoon,...” i acabo sucumbint.
I cada dia igual, que si t’omplo, que si vinga, que una mica més,… mentre sento “Everyday I love you just a little bit more, a little bit more, a little bit more,...”
I ho deixo, me’n vaig i desaparec deixant-la en el seu món. Em distrec, miro de trobar altres al•licients a la vida i disfrutar una estona quan ja em torna a cridar,… i la sento gemegar i el seu petit ull vermell pampallugueja insistentment fins que el meu instint del deure m’obliga a atendre-la, a buidar-la.
I allà queda, molla i satisfeta fins demà, quan em reclami de nou, quan, al passar, em faci un guiny i jo, dèbil com sóc, no em pugui resistir a omplir-la de nou, i buidar-la i omplir-la i sant torne-m’hi,... dia rere dia, incansable, pacient, etern, un idil•li perpetu que ens encadena l’una a l’altra.
I quina sort que tinc, si ho penso, quina sort haver-la conegut, quanta merda em permet bolcar-li, sempre escolta i mai es queixa. I cada dia ens trobem i ens parlem,... i què blanca i bonica que n’és la meva rentadora!
Salut i rentadores!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada