Visita a HSJD

Dimecres, 29 de setembre, dia de la convocada vaga general. No en faré comentaris, només constataré com  els nens no en saben d'aquestes coses. Coses de nens diuen, li pot passar a qualsevol i sí, aquí estem per confirmar-ho. El Quim, en el seu afany explorador i amb aquest neguit que el caracteritza, va protagonitzar a mitja tarda una caiguda d'aquelles que sonen, amb el cap a terra. Res greu, semblava; cap ferida, cap canvi aparent, cap vòmit,... però un canvi subtil en el plor, una queixa llarga i carregada de dolor ens va fer patir i, és clar, als nens petits se'ls ha de fer un cop d'ull per quedar-se un tranquil. Mama, bossa i nen cap a Sant Joan de Déu. Valoració, sala d'espera, espera, més espera,... ja se sap, els hospitals són així. Ens criden. Al box, el cirurgià ens espera. Un noi jove, se'l mira, els ulls, la força, l'estat general,... "Sembla que està bé", sentencia amb aquell posat mèdic. "Farem una radiografia per quedar-nos tranquils." Mama, bossa i nen, seguint la línia verda, a raigs X. Tal com tornem, ens criden a l'instant. Tornem mama, bossa i nen al box. "Mare, el Quim té una fractura cranial gegant". Me la posa en pantalla, el crani, una ralla, "Ho veus?" Sí, i tant! Gegant, sí, fractura, vale. Una cullerada de puré, sí, això és en el que penso, com em sento, una bona cullerada de puré esclafada contra la paret, així, amb força. Primer, queda endurida, sembla que no es mourà, però poc a poc va caient, gotejant, regalimant, fins que cau fent un xooof!. Sí, així és com em sento,..."fractura cranial",... però si aquestes coses no passen, els nens són de goma, les mares no en sabem,... "ingrés de 48 hores, ara us vindran a buscar".

I així estem, el Quim riu, faig que ric amb ell, el miro, el remiro, sembla que està bé. No es queixa, està tranquil, potser té son, la infermera no ve, passa mitja hora, una hora, dues hores. Per fi, un celador,... la persona més gran que he vist mai, ens acompanya. És tard, estem cansats, intentem dormir. Així hem passat dos dies, cansats, mòlts, reposant, rient, neguitosos,... a l'hospital. Ahir va venir el Pol i què deia?,... "Quimito, kanquil, fes cas al metge i així et posaràs bo per venir a casa,... tu estigues kankil". Ara ja som a casa, amb l'ensurt empassat i el Quim feliç, adolorit però content. Dos mesos, diuen que trigarà en tancar la fractura. Mentrestant, tranquil·litat, bons aliments i alegria que no en falti. 

I aquest cap de setmana, festa a Sant Boi, hi quedeu tots convidats! 

Salut i nyanyos!