Avui fa tres mesos

Sí, amics, avui el petit Quim fa tres mesos i em ve de gust explicar la història del seu naixement, de les hores prèvies a la cridòria i al canvi de nom. Agafeu un cafè o millor un refresc o cervesa ben freda i gaudiu de la lectura. 

Era previst per metges i ginecòlegs que el Quim arribés al món sobre el 20 de març de 2010. Ens havien advertit d'un possible adelantament del part degut a la disposició de la mare, és a dir, jo, a principis de febrer i just després de la mudança. Contrapronòstic i demostrant un caràcter ferm i decidit, el Quim esperava pacientement mentre passaven els dies i quedava resguardat a l'escalfor de la panxa materna. 

Divendres 26 de març estàvem igual que feia un mes i el ginecòleg ens cità de nou dilluns 29 per a explicar-nos el procediment d'inducció al part. Aquell cap de setmana vam intentar fer sortir al petit:  copa de cava, passejada a la platja, visita al mecànic (del cotxe,...), mil i una activitats que no el van fer decidir. Dilluns, a la visita, vaig demanar més informació al metge sobre el part induït i les possibles conseqüències de no acceptar-lo (en concret, li vaig preguntar si enviaria els mossos a fer sortir el nen si no es decidia). Em va dir que podiem incórrer en danys per un o altre (mare o fill) i que millor signés una autorització d'ingrés pel 31, dimecres. La vaig signar, a contracor i prometent-li al metge que pariria abans de dimecres. La cara del bonhome era un poema però ja ho sabeu, per cabuda, jo. Sortint de Sant Joan de Déu i en contra de la voluntat del Dani, vaig anar baixant pel parc de les roses, seguint la Diagonal avall, i vaig arribar quasi fins a Maria Cristina abans de decidir emprendre camí a casa. Alguna cosa m'estava passant. Vaig arribar unes dues hores després, amb les calces xopes, sí, potser era la bossa,... podia semblar-ho però no anava a marxar tal qual, no?? Vaig fer silenci, una rentadora, canvi de llençols, retxequeig que tot és al seu lloc, remirada a la bossa d'hospital,... arreglo la cuina i oh! telèfon, Era ma mare, haviem quedat que si el bebé (sense nom en aquell moment) no havia sortit, em passaria a buscar per anar a passejar per la platja. "Mama, cambio de planes. Aparca que te quedas con el Pol". El Pol, dormit al sofà, aliè a tot el que succeïa i el Dani, assegut, veient la tele. "Carinyo, agafa la bossa, tinc contraccions cada 3 minuts i vaig xopa per tercera vegada". Oh! El Dani s'aixeca, "Estàs segura?!?" "Sí, sí, i tant", mentre apreto les dents en plena contracció. Yayo Pedro s'havia ofert per si res ens passava i ens havia informat que seria a prop per si calia anar cap a l'hospital. El truquem i oh! Devia ser realment a prop perquè va aparéixer d'una revolada. Bossa, marit, sogre i a l'hospital. 

"Sí, sí, està vostè de 5 cm i la bossa està oberta." Diu la infermera. És qüestió de temps, hores,... Són ja els volts de les nou del vespre. 

Marta al box, a punt de pujar a planta, 

foto cedida per Dani's iPhone

"Pujareu a planta perquè encara falta una mica, segurament el part serà al matí" - ens informa la ginecòloga. Pujem, truquem al Pol, li diem que estigui tranquil i compartim una estona de dos abans que arribi el petit. Al meu cap sona Agua Bendita i allò de "el dolor que siento un burro cuando le tiran del rabo es el dolor que siento yo cuando de ti me separo,..." Quines coses, seran les hormones. Passem quasi una hora, m'estiro, m'aixeco, m'ajupo,... això ja està,... vaig pensant. Truquem a la doctora,... "Sí, sí, anem tirant que si no farem tard per l'epidural" Oh! no, penso jo, anem, anem i que faci efecte. 

Deuen ser les onze, som tots preparats, jo a la camilla, el Dani al meu cantó i el bebé fent força. Per efecte de l'anestèsia hem endarrerit el moment del part. Passa la senyora de la neteja "Me han dicho que aquí hay mucha agua" - assentim, "Ay madre, esto es un tsunami!". Ho veig des de dalt, sí, hi ha molta aigua,... clar, si és que amb el panxot que duia,... ens estem ofegant! Pregunto si puc dormir, el Dani em mira amb cara de "Aquesta està boja" però mira, que vols que et digui, una estona que em queda abans d'empényer i de tot el que ve després i havent passat vàries hores de dilatació,... més val que aprofiti ara. "I tant, dona, descansa i quan vulguis apretar ens avises". Mitja hora i ja,... això ja està. Entren una, dues, tres persones i un noi escarransit que em diu "Tranquil·la, que ara girarem al bebé per a què surti més fàcil"- Puja sobre meu, literalment i s'estira sobre la panxa, fent força. Oh! No, però què fa aquest tio, "JA ESTÀ!!!!" - Crido. El noto, surt, vull empényer JA!!!! Però no, no ho esperàven tant ràpid i em diuen "NOO, NO apretis!!!!!" Han de preparar el material,... Esteu de conya, penya???? És ara, HO SÉ. Obren l'instrumental, es posen guants, es preparen, aguanto, una mica, una mica més, PROU!! Va, ara sí, força, CRIT i força, FOOOORÇA, crit,... una mica més OH! Sí, ja està,... quin descans, ooooh. 

Bebé sense nom encara, 1 h

Bebé sense nom encara i mami alliberada, 1 h 

Bebé a sobre, Dani contra la paret (l'han espantat els meus crits), metgessa fent feina, infermera fent-me signar (sí, gent, la burocràcia és així, han tingut 9 mesos per demanar el consentiment de donació del cordó umbilical i ho fan ara, posant-me un formulari a la cara,...). Cosim, respirem, mirem al petit, ... I la resta ja és història.