Arriba un moment a la vida quan una s'adona que és mare. Està molt bé tenir un bebé rialler però els mals moments també són presents i en dies com avui, seria millor no parlar-ne. Tanmateix, i reprenent la línia amb la que s'encetava aquest blog farà ja uns tres anys en els capítols de "coses que mai ningú no t'ha explicat i t'has de menjar amb patates", avui ha estat un dia força complet. Ens hem llevat d'hora amb la pressa de dur al Pol a l'escola,... és rar, com ens podem llevar tant d'hora i, alhora, que passi el temps tant ràpid que quan ens n'adonem ja hem d'anar tirant,... després, dia de reordenació de trastos i trastets amb campanya "mierdas las justas" que sempre implica un parell de viatges a la brossa i una reflexió sobre el consumisme que vivim. Dinar, reposar i, entremig,... Una olor familiar, un nosequè dolç que emana del cul del Quim que riu. Procedim a canviar-lo, "Ngué,... quin nen més guapo,... hola carinyo,... cucú,..." li vaig recitant a mode cantarella mentre el canvio, com un ritual, una manera d'establir vincles i constacte visual,... I prrrt, xof,... la merda s'escola entre la meva mà, cau per la tovallola, la segona tovallola del canviador i no s'atura en el seu pudent i calentó brollar. Sí amics, això passa, ja ho sabia jo, m'havia passat amb el Pol i ja ho havia oblidat però avui, avui ho he recordat tot. Aix, coses del ser progenitor,... Corre amb les tovalloletes, treu el KH7, remull, netejada de mans i fins la propera, que això no s'acaba i ens ha sortit un petit bon caganer.
Però, i què guapo que n'és, no??
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada