La igualtat és quelcom que no vull, que no necessitem. Hi ha fets que ens diferencien com homes i dones i crec que no ens beneficia a cap dels dos obviar-los i posar-nos en un mateix pla. Jo no vull ser un home ni semblar-m’hi, tinc unes peculiaritats, unes capacitats i una identitat femenina però això no em fa menys professional.
El problema és que, no només hem viscut i crescut en un món d’homes, regit per la masculinitat; el problema és que vam barrejar peres amb pomes i la professionalitat amb el mascle. Les empreses diuen que els homes són més rentables (¿?) sota quin criteri? Generalment, s’argumenta que pel fet de ser mares. Els homes no pareixen, cert. I moltes dones tampoc. I ni que ho facin, ni que tinguin 1, 2 o 3 fills les més esbojarrades, què representa aquesta “aturada” en una vida professional de llarg recorregut? Si ho mirem en termes absoluts, poca cosa. Ara, després, argumenten alguns, les dones segueixen sortint menys a compte perquè agafen més baixes, més hores per metge,.... Dubte, un gran dubte em recorre la ment. En el nostre cas, ha estat més vegades al metge amb els nens el seu pare que jo mateixa per una raó molt lògica i pràctica: ell treballa de tarda i el pediatra ens atén de matí. Si fos a l’inrevés, jo duria els nens a la tarda al metge sense haver de demanar hores per fer-ho.
Però parlem, parlem del tema, quin és el problema real? Personalment, em considero millor professional des que sóc mare; sóc més resolutiva, més empàtica i puc aportar punts de vista diferents en entorns competitius. Això, compta i ha de ser valorat perquè, si no ho és, som més ineficients. La diversitat és positiva i la racionalització horària ha de ser un objectiu assolible perquè ens beneficia a tots, no només a les mares i augmenta l’eficiència en el treball, allò del que ara tant es parla des del Govern.
Sota el meu punt de vista, ens estem equivocant de mig a mig. El sistema que penalitza les mares laboralment pel sol fet de ser mare és anacrònic i no té cap mena de sentit. Sovint es parla del “problema de la maternitat” i les “dificultats de les dones per a compaginar feina i criança”. Amics, senyors, senyores, pares, mares, atents tots: la conciliació és quelcom que afecta TANT a pares com a mares i la “Qüestió de la creació de la família” va molt més enllà dels quatre mesos de baixa maternal. Encetar un debat qualificant l’objecte del mateix de “problema” i fent esment a només una part de les persones implicades és sesgat i totalment injust. Volem un debat real i realista sobre el relleu generacional, la bona educació i la conciliació? Doncs comencem a parlar amb propietat que surt barat. Per què, tant que parlem de la conciliació i les dones i tal i pasqual,... i els homes, que no en volen? Que no els cal? Que no preferirien una baixa més llarga per poder gaudir de la coneixença d’un fill? Que no volen participar de la seva educació, la creació d’hàbits i la compartició de somriures?
Personalment crec que el debat està mal plantejat. La dona, ja fa temps que sortí de casa. Ara, toca que l’home hi entri per enfortir el sistema familiar i que la societat acompanyi aquest procés amb mesures encaminades a fomentar que l’home s’involucri en la criança dels fills. Aquest és per a mi el camí sense oblidar mai que no som iguals.
2 comentaris:
Pues si, justo has dado en el clavo, pienso lo mismo , el debate empieza por no dar una idea clara ni justa de que las dos partes son una cuando se supone que la meta de todo el objetivo és justamente llegar a conciliar una vida con la suma de ambos sexos ,una convivencia rica aportando cada cual lo mejor respondiendo una parte a la otra tendiendo hebras que hagan la cuerda más fuerte , y respetando la textura de cada una , que si la una és resistente , la otra quizas és elastica y la suma de ambas será una cuerda resistente y a la vez elástica , eso és lo que se supone que és lo mejor que podemos ofrecer en nuestra era no?, si no somos capaces de llevar a cabo lo que ya hemos descubierto por fin, no habremos aprovechado nuestro tiempo.Un saludo.
Gracias por tu comentario, creo que much@s opinamos así pero que el mensaje no llega y nos siguen haciendo creer que la posibilidad de cambio no existe. Una pena, habrá que poner el tema sobre la mesa des de un nuevo punto de vista. Gracias por la visita!
Publica un comentari a l'entrada