I Sant Torne-m'hi, Carnestoltes de nou, una festa que no arribo a entendre massa però que segueix fixada al calendari i, de manera quasi obligatòria, ens empeny a passar uns dies d'esbarjo i xerinola sense motiu aparent.
A casa, la xerinola, la duem incorporada i poca excusa ens cal per a explotar-la el dia que calgui però la imposició és quelcom que no em fa el pes i potser per aquesta raó, Carnestoltes no és Sant de la meva devoció.
I com ja he parlat massa de Sants, millor que anem a ser pràctics.
Divendres vam tenir la festa de disfresses escolar,... un batibull de disfresses; pares amb càmera i nens esvarats. Una tarda peculiar, sí senyor. En el nostre cas, els nens de P3 anaven disfressats d'arbre, per ordre ministerial i gràcia dels progenitors (sí, l'escola no se'n va encarregar). El Quim va disfrutar molt de la música i l'ambient de la festa, de fet, se'ns ha tornat un melòman que aprofita qualsevol tonada per ballar amb el seu estil més funky. El Pol, però, va patir cert col·lapse en el marc d'una festa en el recinte escolar amb la família; el seu sentit del deure no tenia clar quina autoritat prevalia aquella tarda: la mestra o la mare??? I sense en realitat tenir cap necessitat de triar perquè no hi havia massa espai per la inculcació disciplinària, ell solet es cortocircuità fins a la sortida del recinte.
Dissabte, la història va ser una altra i vam passar del "No em vull disfressar per anar al carrer" a concatenar els elements "disfressadors" de tal manera que era Spiderman però, en el fons, era també un soldat Jedi.
El parc va ser el millor escenari per un Spiderman desfermat amb ganes de pujar parets:
I el Quim?? UIn petit drac observant des del seu tro, ben flipat amb les pintes generals i ben atent al seu voltant.
Salut i disfresses!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada