Tota societat necessita un enemic

Ahir, al metro, sentia aquesta profunda reflexió per part d’una usuària. “Ara, amb els baixos nivells de popularitat d’Obama és quan s’han carregat aquell,... De ben segur que ja tenen un enemic de  recanvi”.

Sí, potser té raó. Potser fa anys que els Estats Units sabien on es trobava Bin Laden i han esperat un moment propici per acabar amb ell. Potser ni l’han mort però diuen que sí per recuperar d’alguna manera el prestigi perdut a les últimes campanyes en què han participat i la seva dubtosa gestió de la crisi financera. Potser sí, però no hi entraré; ja tenim prou contertulians que trauran les seves teories a la llum.

El que realment em va deixar pensativa de camí cap a la feina va ser l’inici de l’analista del metro: “Tota societat necessita un enemic”. Amb una asseveritat inusitada, aquella dona acabava d’enunciar una veritat com un temple. Sí, altres autors ja ens ho havien advertit; però mai a peu pla. Llavors, pensava entre mi, si tota societat necessita un enemic, a casa nostra tenim dues opcions: o creiem en la societat global i no cal que ens hi amoïnem, Estats Units ja buscarà algú a qui mortificar o bé, requerim un enemic “nostre”, un ase dels cops més proper. Ho tenim força de cara, els aixecaments al nord d’Àfrica ens estan posant en safata uns quants dictadors a perseguir però sembla que aquests no ens acaben de fer el pes. N’hi ha alguns que els consideren “our excentrical friends” i, per tant, no ens val, no són enemics comuns ni, en el fons, posen en perill la nostra integritat; tan sols es dediquen a massacrar els seus però no representen una amenaça real ni global perquè no miraran d’atacar-nos a nosaltres.

On, doncs, podem trobar l’enemic de la nostra societat?

Penso en el CIS i les seves enquestes. Potser allà podem trobar alguna resposta. Segons consta actualment, el que més preocupa els habitants d’Espanya és l’atur. Podria ser aquest, el nostre enemic? I si ho fos, com hi podríem lluitar? Ho tenim pelut. El que més ens aterra és un mal que ja afecta quasi 5 milions de persones, quasi un 22% de la població activa de l’estat; un mal que no s’atura, que arrassa, que ataca els més vulnerables i contra el qui els nostres governants no saben lluitar. Contra aquest no valen les bales i els tancs, no serveixen de res les estratègies militars ni els projectes d’Eurofighter. Hem estat invertint, i molt, en una indústria, una carrera armamentística que ara ens mengem amb patates i no ens serveix per lluitar contra el nostre vertader enemic. No som capaços de generar ocupació, els grans bancs rescatats amb fons públics capen la concessió de crèdits al·legant no sé quines patranyes i les companyies que generen guanys (guanys milionaris) decideixen acomiadar milers d’empleats. Els enemics de la societat es guanyen entre tots. Sant Jordi va matar el drac però tot el poble l’esperonava des de la muralla. Ara, ens han deixat a la muralla però lluitarem i ens en sortirem. I sense cap cavaller que ens vingui a ajudar; haurem de mirar de matar el drac entre tots, frenar el foc que ens està a punt de cremar i fer-ho sols, ajudant-nos uns als altres.

Perquè els enemics contra els què és més difícil lluitar són aquells que no es maten a trets.

Tothom caga

Ahir, a l'hora del bany, jugàvem amb uns animals de plàstic. Un d'ells, tenia un forat al cul. 

- Mira, mama, el rinoceront té un forat al cul per fer caca,... jiji

- Sí, és clar, tots els animals tenen un forat al cul per fer caca. 

- ...De veritat, mama??

- O i tant! Tots, tots, des de la formiga més petiteta fina als elefants, que fan caques més grans que tu!

- Uala mama!! I les persones? 

- També, totes les persones fan caca i es tiren pets. 

- Jajajaja, segur que la Mercè (la seva professora) no -

- Si home Pol, has de pensar que si no es fa caca, un "ex-plo-ta". 

- UAU! T'imagines???? 

Converses profundes de dimarts a la tarda, crec que estem encetant una nova etapa,....

Hort Update - Edició primavera

La primavera ja ha arribat al nostre hort,... les llavors que vam plantar han agrait enormement el bon temps d'aquesta setmana i s'han decidit a sortir,... mireu, gaudiu i flipeu,... 

Ohh! què xules!! 

Aquesta setmana toca endreçar llavors i decidir què plantem,... estem en una disjuntiva però crec que apostarem per les tomaqueres, per veure si hem après la lliçó

Salut i floretes!

1 any de Quim

I ja fa un any del moment Panxot, quan per fi aquest petit gordo d'avui va decidir treure el cap en aquest món. 

Avui ho hem celebrat. 

L'homenatjat no entenia molt de què anava tot això. A l'escola li han fet una peculiar festa amb els seus companys i, a casa, hem improvitzat una mini festa amb l'aparició sorpresa de la iaia Angelina i els tiets. 

El Quim ens mirava estranyat, que s'han pres aquests avui? I el Pol, ben content, ha fet d'amfitrió exemplar i mestre de cerimònies intentant fer bufar al Quim. 

Entre tanta cançó i moviment, el Quim ha acostat massa el dit a l'espelma i aquest ha estat el resultat: 

Però després, jugant amb el seu nou volant, ja tornava a ser el rialler que és sempre. 

Salut i aniversaris!

Parlem d'igualtat

La igualtat és quelcom que no vull, que no necessitem. Hi ha fets que ens diferencien com homes i dones i crec que no ens beneficia a cap dels dos obviar-los i posar-nos en un mateix pla. Jo no vull ser un home ni semblar-m’hi, tinc unes peculiaritats, unes capacitats i una identitat femenina però això no em fa menys professional.

El problema és que, no només hem viscut i crescut en un món d’homes, regit per la masculinitat; el problema és que vam barrejar peres amb pomes i la professionalitat amb el mascle. Les empreses diuen que els homes són més rentables (¿?) sota quin criteri? Generalment, s’argumenta que pel fet de ser mares. Els homes no pareixen, cert. I moltes dones tampoc. I ni que ho facin, ni que tinguin 1, 2 o 3 fills les més esbojarrades, què representa aquesta “aturada” en una vida professional de llarg recorregut? Si ho mirem en termes absoluts, poca cosa. Ara, després, argumenten alguns, les dones segueixen sortint menys a compte perquè agafen més baixes, més hores per metge,.... Dubte, un gran dubte em recorre la ment. En el nostre cas, ha estat més vegades al metge amb els nens el seu pare que jo mateixa per una raó molt lògica i pràctica: ell treballa de tarda i el pediatra ens atén de matí. Si fos a l’inrevés, jo duria els nens a la tarda al metge sense haver de demanar hores per fer-ho.

Però parlem, parlem del tema, quin és el problema real? Personalment, em considero millor professional des que sóc mare; sóc més resolutiva, més empàtica i puc aportar punts de vista diferents en entorns competitius. Això, compta i ha de ser valorat perquè, si no ho és, som més ineficients. La diversitat és positiva i la racionalització horària ha de ser un objectiu assolible perquè ens beneficia a tots, no només a les mares i augmenta l’eficiència en el treball, allò del que ara tant es parla des del Govern.  

Sota el meu punt de vista, ens estem equivocant de mig a mig. El sistema que penalitza les mares laboralment pel sol fet de ser mare és anacrònic i no té cap mena de sentit. Sovint es parla del “problema de la maternitat” i les “dificultats de les dones per a compaginar feina i criança”. Amics, senyors, senyores, pares, mares, atents tots: la conciliació és quelcom que afecta TANT a pares com a mares i la “Qüestió de la creació de la família” va molt més enllà dels quatre mesos de baixa maternal. Encetar un debat qualificant l’objecte del mateix de “problema” i fent esment a només una part de les persones implicades és sesgat i totalment injust. Volem un debat real i realista sobre el relleu generacional, la bona educació i la conciliació? Doncs comencem a parlar amb propietat que surt barat. Per què, tant que parlem de la conciliació i les dones i tal i pasqual,... i els homes, que no en volen? Que no els cal? Que no preferirien una baixa més llarga per poder gaudir de la coneixença d’un fill? Que no volen participar de la seva educació, la creació d’hàbits i la compartició de somriures?

Personalment crec que el debat està mal plantejat. La dona, ja fa temps que sortí de casa. Ara, toca que l’home hi entri per enfortir el sistema familiar i que la societat acompanyi aquest procés amb mesures encaminades a fomentar que l’home s’involucri en la criança dels fills. Aquest és per a mi el camí sense oblidar mai que no som iguals.

5 anys

5 anys, avui fa 5 anys que ens vam conèixer, que som parella, que compartim el dia a dia. 5 anys, es diu ràpid, sí senyor, 5 anys, dos fills, dos mudances, un viatge i molta il·lusió. Molta gent creia que no ens en sortiríem, que érem massa joves i que no en sabíem d’això de la parella de tan bons solters com érem. I aquí seguim, 5 anys després de conèixer-nos, d’aquella festa acabada amb alegria i aquella tarda a Sant Feliu, sentint que ja està bé així, que potser podria passar la resta de la meva vida amb aquell noi acabat de conèixer. I així les hem anat passant, coneixent-nos una mica més en cada gran aconteixement, formant una família jove, un projecte vital comú, una vida en parella.

I sóc de les que opinen que els aniversaris són per reflexionar, per dedicar cinc minuts a fer balanç, balanç de 5 anys; anys que han donat molt de sí, compartint preocupacions i alegries i superant reptes que no haguérem ni tan sols olorat mesos abans de trobar-nos.

I aquí seguim, 5 anys després, creixent i compartint amb els dos petits sols que ens acompanyen. La meva àvia sosté que ja hem passat el pitjor, que “los primeros años son los más duros, ahora ya todo es más fácil” mentre el meu avi replica “no le hagas caso, hija, los 45 siguientes son igual de duros”. Hi penso, però no gaire, en el futur. La vida en parella és quelcom que cal cuidar cada dia, alimentar i fer créixer perquè tot acaba quan l’únic que es comparteix son factures i rutina. I l’amor,... l’amor és fonamental però cal acompanyar-lo de respecte i comprensió perquè, si no, s’esvaeix i el que queda no pot sustentar un dia a dia carregat de reptes.

Per això penso que tenim futur, perquè hem aprés a cuidar-nos enmig de l’abrumant dia a dia, perquè hem superat moments molt difícils i perquè, per sobre de tot, tenim ganes d’estar junts, de mirar cap endavant amb alegria sent conscients dels éssers meravellosos que hem pogut engendrar junts i de que, junts, podem superar molts entrebancs. 

Felicitats carinyo, t’estimo!

Carnestoltes 2011

I Sant Torne-m'hi, Carnestoltes de nou, una festa que no arribo a entendre massa però que segueix fixada al calendari i, de manera quasi obligatòria, ens empeny a passar uns dies d'esbarjo i xerinola sense motiu aparent. 

A casa, la xerinola, la duem incorporada i poca excusa ens cal per a explotar-la el dia que calgui però la imposició és quelcom que no em fa el pes i potser per aquesta raó, Carnestoltes no és Sant de la meva devoció.

I com ja he parlat massa de Sants, millor que anem a ser pràctics. 

Divendres vam tenir la festa de disfresses escolar,... un batibull de disfresses; pares amb càmera i nens esvarats. Una tarda peculiar, sí senyor. En el nostre cas, els nens de P3 anaven disfressats d'arbre, per ordre ministerial i gràcia dels progenitors (sí, l'escola no se'n va encarregar). El Quim va disfrutar molt de la música i l'ambient de la festa, de fet, se'ns ha tornat un melòman que aprofita qualsevol tonada per ballar amb el seu estil més funky. El Pol, però, va patir cert col·lapse en el marc d'una festa en el recinte escolar amb la família; el seu sentit del deure no tenia clar quina autoritat prevalia aquella tarda: la mestra o la mare??? I sense en realitat tenir cap necessitat de triar perquè no hi havia massa espai per la inculcació disciplinària, ell solet es cortocircuità fins a la sortida del recinte. 

Dissabte, la història va ser una altra i vam passar del "No em vull disfressar per anar al carrer" a concatenar els elements "disfressadors" de tal manera que era Spiderman però, en el fons, era també un soldat Jedi. 

El parc va ser el millor escenari per un Spiderman desfermat amb ganes de pujar parets:

I el Quim?? UIn petit drac observant des del seu tro, ben flipat amb les pintes generals i ben atent al seu voltant. 

Salut i disfresses!

Endavant!

Per fi, avui sembla que trobaré el forat per dur la càmera a arreglar,... sí, amics, després de les desgràcies blogueres, quan ja ho tenia llest, la càmera va dir prou i ara no puc tan sols fer fotos, tota una pena,... Perquè és clar, als nens els és ben igual si sa mare no els pot fer fotos de com de guapos estan i segueixen creixent i fent moneries com de costum. El Quim, de fet, està increïble, rialler i content com sempre i mostrant el seu geni, que el té,i la seva cara de drama quan li dius que no,... tot un poema, sí senyor, un repte constant. I el Pol? En la seva línia fantàstica, ahir anava pel carrer amb una màscara d'Spiderman i una diadema blava per sobre,... tot un panorama. I entre tots dos, una està ben entretinguda, ara t'endrecem això, mama, ara ens barallem per allò, ara perquè no anem al parc,... El parc, quin gran espai, senyores i senyors,... el millor són les interaccions entre els nens,... I el Quim fent-se l'amo de la caseta arrollant a tot/a qui s'interposa en el seu camí. 

I així pasem els dies, sense documents gràfics, però no patiu, de les crisis en surten coses positives i aviat estaré en disposició de bloguejar com de costum. 

Salut i bon dia!!