Tota societat necessita un enemic

Ahir, al metro, sentia aquesta profunda reflexió per part d’una usuària. “Ara, amb els baixos nivells de popularitat d’Obama és quan s’han carregat aquell,... De ben segur que ja tenen un enemic de  recanvi”.

Sí, potser té raó. Potser fa anys que els Estats Units sabien on es trobava Bin Laden i han esperat un moment propici per acabar amb ell. Potser ni l’han mort però diuen que sí per recuperar d’alguna manera el prestigi perdut a les últimes campanyes en què han participat i la seva dubtosa gestió de la crisi financera. Potser sí, però no hi entraré; ja tenim prou contertulians que trauran les seves teories a la llum.

El que realment em va deixar pensativa de camí cap a la feina va ser l’inici de l’analista del metro: “Tota societat necessita un enemic”. Amb una asseveritat inusitada, aquella dona acabava d’enunciar una veritat com un temple. Sí, altres autors ja ens ho havien advertit; però mai a peu pla. Llavors, pensava entre mi, si tota societat necessita un enemic, a casa nostra tenim dues opcions: o creiem en la societat global i no cal que ens hi amoïnem, Estats Units ja buscarà algú a qui mortificar o bé, requerim un enemic “nostre”, un ase dels cops més proper. Ho tenim força de cara, els aixecaments al nord d’Àfrica ens estan posant en safata uns quants dictadors a perseguir però sembla que aquests no ens acaben de fer el pes. N’hi ha alguns que els consideren “our excentrical friends” i, per tant, no ens val, no són enemics comuns ni, en el fons, posen en perill la nostra integritat; tan sols es dediquen a massacrar els seus però no representen una amenaça real ni global perquè no miraran d’atacar-nos a nosaltres.

On, doncs, podem trobar l’enemic de la nostra societat?

Penso en el CIS i les seves enquestes. Potser allà podem trobar alguna resposta. Segons consta actualment, el que més preocupa els habitants d’Espanya és l’atur. Podria ser aquest, el nostre enemic? I si ho fos, com hi podríem lluitar? Ho tenim pelut. El que més ens aterra és un mal que ja afecta quasi 5 milions de persones, quasi un 22% de la població activa de l’estat; un mal que no s’atura, que arrassa, que ataca els més vulnerables i contra el qui els nostres governants no saben lluitar. Contra aquest no valen les bales i els tancs, no serveixen de res les estratègies militars ni els projectes d’Eurofighter. Hem estat invertint, i molt, en una indústria, una carrera armamentística que ara ens mengem amb patates i no ens serveix per lluitar contra el nostre vertader enemic. No som capaços de generar ocupació, els grans bancs rescatats amb fons públics capen la concessió de crèdits al·legant no sé quines patranyes i les companyies que generen guanys (guanys milionaris) decideixen acomiadar milers d’empleats. Els enemics de la societat es guanyen entre tots. Sant Jordi va matar el drac però tot el poble l’esperonava des de la muralla. Ara, ens han deixat a la muralla però lluitarem i ens en sortirem. I sense cap cavaller que ens vingui a ajudar; haurem de mirar de matar el drac entre tots, frenar el foc que ens està a punt de cremar i fer-ho sols, ajudant-nos uns als altres.

Perquè els enemics contra els què és més difícil lluitar són aquells que no es maten a trets.

Parlem d'igualtat

La igualtat és quelcom que no vull, que no necessitem. Hi ha fets que ens diferencien com homes i dones i crec que no ens beneficia a cap dels dos obviar-los i posar-nos en un mateix pla. Jo no vull ser un home ni semblar-m’hi, tinc unes peculiaritats, unes capacitats i una identitat femenina però això no em fa menys professional.

El problema és que, no només hem viscut i crescut en un món d’homes, regit per la masculinitat; el problema és que vam barrejar peres amb pomes i la professionalitat amb el mascle. Les empreses diuen que els homes són més rentables (¿?) sota quin criteri? Generalment, s’argumenta que pel fet de ser mares. Els homes no pareixen, cert. I moltes dones tampoc. I ni que ho facin, ni que tinguin 1, 2 o 3 fills les més esbojarrades, què representa aquesta “aturada” en una vida professional de llarg recorregut? Si ho mirem en termes absoluts, poca cosa. Ara, després, argumenten alguns, les dones segueixen sortint menys a compte perquè agafen més baixes, més hores per metge,.... Dubte, un gran dubte em recorre la ment. En el nostre cas, ha estat més vegades al metge amb els nens el seu pare que jo mateixa per una raó molt lògica i pràctica: ell treballa de tarda i el pediatra ens atén de matí. Si fos a l’inrevés, jo duria els nens a la tarda al metge sense haver de demanar hores per fer-ho.

Però parlem, parlem del tema, quin és el problema real? Personalment, em considero millor professional des que sóc mare; sóc més resolutiva, més empàtica i puc aportar punts de vista diferents en entorns competitius. Això, compta i ha de ser valorat perquè, si no ho és, som més ineficients. La diversitat és positiva i la racionalització horària ha de ser un objectiu assolible perquè ens beneficia a tots, no només a les mares i augmenta l’eficiència en el treball, allò del que ara tant es parla des del Govern.  

Sota el meu punt de vista, ens estem equivocant de mig a mig. El sistema que penalitza les mares laboralment pel sol fet de ser mare és anacrònic i no té cap mena de sentit. Sovint es parla del “problema de la maternitat” i les “dificultats de les dones per a compaginar feina i criança”. Amics, senyors, senyores, pares, mares, atents tots: la conciliació és quelcom que afecta TANT a pares com a mares i la “Qüestió de la creació de la família” va molt més enllà dels quatre mesos de baixa maternal. Encetar un debat qualificant l’objecte del mateix de “problema” i fent esment a només una part de les persones implicades és sesgat i totalment injust. Volem un debat real i realista sobre el relleu generacional, la bona educació i la conciliació? Doncs comencem a parlar amb propietat que surt barat. Per què, tant que parlem de la conciliació i les dones i tal i pasqual,... i els homes, que no en volen? Que no els cal? Que no preferirien una baixa més llarga per poder gaudir de la coneixença d’un fill? Que no volen participar de la seva educació, la creació d’hàbits i la compartició de somriures?

Personalment crec que el debat està mal plantejat. La dona, ja fa temps que sortí de casa. Ara, toca que l’home hi entri per enfortir el sistema familiar i que la societat acompanyi aquest procés amb mesures encaminades a fomentar que l’home s’involucri en la criança dels fills. Aquest és per a mi el camí sense oblidar mai que no som iguals.

5 anys

5 anys, avui fa 5 anys que ens vam conèixer, que som parella, que compartim el dia a dia. 5 anys, es diu ràpid, sí senyor, 5 anys, dos fills, dos mudances, un viatge i molta il·lusió. Molta gent creia que no ens en sortiríem, que érem massa joves i que no en sabíem d’això de la parella de tan bons solters com érem. I aquí seguim, 5 anys després de conèixer-nos, d’aquella festa acabada amb alegria i aquella tarda a Sant Feliu, sentint que ja està bé així, que potser podria passar la resta de la meva vida amb aquell noi acabat de conèixer. I així les hem anat passant, coneixent-nos una mica més en cada gran aconteixement, formant una família jove, un projecte vital comú, una vida en parella.

I sóc de les que opinen que els aniversaris són per reflexionar, per dedicar cinc minuts a fer balanç, balanç de 5 anys; anys que han donat molt de sí, compartint preocupacions i alegries i superant reptes que no haguérem ni tan sols olorat mesos abans de trobar-nos.

I aquí seguim, 5 anys després, creixent i compartint amb els dos petits sols que ens acompanyen. La meva àvia sosté que ja hem passat el pitjor, que “los primeros años son los más duros, ahora ya todo es más fácil” mentre el meu avi replica “no le hagas caso, hija, los 45 siguientes son igual de duros”. Hi penso, però no gaire, en el futur. La vida en parella és quelcom que cal cuidar cada dia, alimentar i fer créixer perquè tot acaba quan l’únic que es comparteix son factures i rutina. I l’amor,... l’amor és fonamental però cal acompanyar-lo de respecte i comprensió perquè, si no, s’esvaeix i el que queda no pot sustentar un dia a dia carregat de reptes.

Per això penso que tenim futur, perquè hem aprés a cuidar-nos enmig de l’abrumant dia a dia, perquè hem superat moments molt difícils i perquè, per sobre de tot, tenim ganes d’estar junts, de mirar cap endavant amb alegria sent conscients dels éssers meravellosos que hem pogut engendrar junts i de que, junts, podem superar molts entrebancs. 

Felicitats carinyo, t’estimo!

Endavant!

Per fi, avui sembla que trobaré el forat per dur la càmera a arreglar,... sí, amics, després de les desgràcies blogueres, quan ja ho tenia llest, la càmera va dir prou i ara no puc tan sols fer fotos, tota una pena,... Perquè és clar, als nens els és ben igual si sa mare no els pot fer fotos de com de guapos estan i segueixen creixent i fent moneries com de costum. El Quim, de fet, està increïble, rialler i content com sempre i mostrant el seu geni, que el té,i la seva cara de drama quan li dius que no,... tot un poema, sí senyor, un repte constant. I el Pol? En la seva línia fantàstica, ahir anava pel carrer amb una màscara d'Spiderman i una diadema blava per sobre,... tot un panorama. I entre tots dos, una està ben entretinguda, ara t'endrecem això, mama, ara ens barallem per allò, ara perquè no anem al parc,... El parc, quin gran espai, senyores i senyors,... el millor són les interaccions entre els nens,... I el Quim fent-se l'amo de la caseta arrollant a tot/a qui s'interposa en el seu camí. 

I així pasem els dies, sense documents gràfics, però no patiu, de les crisis en surten coses positives i aviat estaré en disposició de bloguejar com de costum. 

Salut i bon dia!!

Canvis

Diuen que vivim temps convulsos, que el món està canviant,... Probablement és cert però, més aviat, diria que aquesta sensació de canvi la porto sentint des que vaig tenir la oportunitat de treure el cap en aquest món. Pareu per un moment a pensar que quan era petita, encara estava dret el mur de Berlín,... l'altre dia sentia uns noiets de metre vuitanta que es preguntaven què carai era allò,... 

De fet, vivim en un món vertiginós, amb crisis i catàstrofes constants. La diferència és que abans prou feines se'n tenien nocions i ara, als cinc minuts de l'event, la xarxa va plena de novetats i últimes hores. Sí, amics, amigues, aquest gran gengant desconegut que és el món cibernètic i les seves mil cares, no totes amables. I ara, si em pregunten, no, no podria concebre la meva vida sense tot allò que em proporciona la xarxa. I crec que no sóc la única. 

Aquest matí he caigut del llit abans de l'hora habitual; potser per això auguro que m'espera un dia més introspectiu que de costum. He baixat pel centre paladejant els carrers, observant el despertar de la ciutat i aquí em trobo, en un edifici antic, dels més bonics de la zona, reconvertit en oficines tot conservant aquella magnificiència dels que ja tenen una edat. I avui crec que m'observen, d'alguna manera, em fa l'efecte que aquí on em trobo, fa anys, molts anys, algú les va passar canutes,... Potser algun dia m'hi poso amb això de l'estudi de la història, ni que només sigui per saber si és cert que aquí, on ara treballem amb calefacció i llum de fluorescent, algun dia, hi esdevingué una mort violenta. 

Bon dia a tothom!

La participació a l'escola

Entenc l'escola com un espai multidisciplinar en què portem als fills per a què interactuin amb altres éssers de la seva talla, aprenguin hàbits, rutines i alguns ensenyaments bàsics. Ha de ser, al meu entendre, un espai acollidor en un entorn tranquil, amb professionals preparats/des i tenir pati de sorra (Això és molt important!). L'any passat, vam fer la ruta de les escoles i vam decidir quina era la més adient pel Pol. Tot i que ens van avisar que per sorteig era molt difícil entrar-hi, ens va tocar! Així doncs, el Pol va a una escola amb pati de sorra, d'una sola línia educativa i habilitada amb tot allò necessari per desenvolupar-se amb correcció: companys, mestres i estímuls.

Aquesta, és una escola pública, com tantes altres, però molt preocupada per la participació de les famílies. Hi ha un pare/mare delegat per curs i una AMPA que gestiona tot allò que sobrepassa l'horari escolar estricte. A mi em sembla fantàstic. És, al meu parer, positiu i necessari l'exercici democràtic a l'escola i la implantació de canals de participació per a les famílies. Amb el pas del temps, però, aquesta voluntat d'integrar a la família en el dia a dia de l'escola s'està tornant entre insistent i fora de to. Primer, l'AMPA va fer rodar uns papers en què anunciava la fi dels serveis de menjador, acollida, extraescolars,.... si la gent no hi participava,... però que estem bojos?? Posem per cas que els surt bé. Creieu que les activitats es gestionaran millor si TOT@s els pares i mares hi fotem cullerada??? Segurament hi ha mètodes més efectius de cridar pares a participar començant per aquells que hi tinguin interès i temps per dedicar-hi. Jo, ara mateix, no tinc ni l'un ni l'altre, potser en altre moment de la vida, hi participo amb alegria i convicció si deixen de banda la seva vena coercitiva.  

Ara, a més, resulta que l'escola no organitza el carnestoltes i ho deixa en mans dels pares,... ¿? Volen que tots els nens es disfressin igual però no ho fan ells,...

on han quedat aquelles tardes d'escola preparant bosses d'escombraria i cartulines per fer les més inverosímils disfresses amb els companys?? Doncs no, hem de ser els pares qui ens entenguem, decidim, confeccionem,... Fantàstic,... Si no ho voleu organitzar, no ho feu, però llavors deixeu que cada pare trii com anirà el seu fill/a, no?? Suposo que la idea és incentivar activitats a realitzar amb els pares però crec que aquesta no és una activitat que puguem desenvolupar amb els fills perquè finalment han decidit fer una disfressa senzilla però cosida i, per tant, és quelcom que faré amb el Pol però de ben segur que als cinc minuts de contemplar-me passarà a fer alguna altra cosa. Per altra banda, a casa ja les fem aquestes coses, capes de superheroi, dibuix, pintura, manuals amb paper de vàter,... No caldria que l'escola ens dirigís les activitats fora de l'àmbit escolar ni ens incentivés a mantenir relació amb els pares de la resta de la classe a base de fer-nos passar per l'aro. Però bé, aquest debat dóna per un altre post.

Salut i escola!!

De Blogger i altres

Porto un mes emprenyada amb Blogger i els seus amics. Un bon dia, va deixar de permetre'm penjar fotos. Des de llavors, he provat altres gestors de blocs, he migrat l'Appleface, vaig posar-li un domini, l'he esborrat, he buidat el mail, ... i tot per no res,  aquest compte segueix donant-me error en provar de pujar imatges. Pretenen que pagui nosequants dòlars a l'any per adquirir més espai d'emmagatzamatge. Què ruins,... hipotecar-me de per vida?? Crec que prou profit tenen de que gent com jo, a títol individual i sense cap mena de lucre dinamitzem la xarxa amb eines que ells ens presten, és clar, però amb un benefici comercial molt elevat que en treuen com perquè, a sobre, els hagi de pagar. I si, segur que noséquants euros seran pocs euros al cap de l'any però, i que?? Ja suposa un cost que no vull assumir per una elevat concepte moral que tinc de no hipotecar-me per res. Diuen que si pagues durant noséquants anys, t'ho deixen gratuït,... però qui em garanteix que això es complirà d'aquí a noséquants anys?? i, més enllà, si d'aquí a noséquants anys tornen a canviar l'espai d'emmagatzemantge, em faran pagar encara més?? 

Bé, només puc dir que segueixo treballant en una solució a mig termini perquè posar pedaços avui serà trobar-me igual demà, i tampoc és el tema. Mentrestant, tinc uns quants temes de debat que penso anar discutint amb el ciberespai, en aquest petit racó de món cibernètic així com seguir explicant, en paraules, com evoluciona la família. 

Amics, companys, la lluita continua, Blogger no em treurà les ganes de publicar allò que vull. 

Salut i molts blocs!!

Tinc una amant,...

M’espera cada tarda, allà, al racó i quan m’hi acosto, crida i implora,… “Tot! Posa-m’ho tot! Omple’m!”. Miro de no fer-li massa cas, quina insistència,… Però no ho puc evitar, al cap em ve aquella cançó de “No, no es amooor, lo que tu sientees, se llama obsesióoon,...” i acabo sucumbint.

I cada dia igual, que si t’omplo, que si vinga, que una mica més,… mentre sento “Everyday I love you just a little bit more, a little bit more, a little bit more,...”

I ho deixo, me’n vaig i desaparec deixant-la en el seu món. Em distrec, miro de trobar altres al•licients a la vida i disfrutar una estona quan ja em torna a cridar,… i la sento gemegar i el seu petit ull vermell pampallugueja insistentment fins que el meu instint del deure m’obliga a atendre-la, a buidar-la.

I allà queda, molla i satisfeta fins demà, quan em reclami de nou, quan, al passar, em faci un guiny i jo, dèbil com sóc, no em pugui resistir a omplir-la de nou, i buidar-la i omplir-la i sant torne-m’hi,... dia rere dia, incansable, pacient, etern, un idil•li perpetu que ens encadena l’una a l’altra.

I quina sort que tinc, si ho penso, quina sort haver-la conegut, quanta merda em permet bolcar-li, sempre escolta i mai es queixa. I cada dia ens trobem i ens parlem,... i què blanca i bonica que n’és la meva rentadora!

Salut i rentadores!

La vida tranquil·la

Aquest cap de setmana hem decidit fer la vida tranquil·la. Per què? Doncs perquè fa molt fred, perquè el ritme de la setmana és dur i perquè, a vegades, convé aturar-se i deixar passar el temps. Ja tenim prou estrés en la vida quotidiana, massa horaris, corredisses i "necessitats" per cobrir com per haver d'exprimir el temps el cap de setmana. Tanmateix, quan sinó farem tot allò que els dies corrents no ens permeten fer? 

Penso sovint en el frenètic devenir dels dies entre setmana, en les imposicions que jo mateixa, induïda per la màxima de "no deixis per demà allò que puguis fer avui" i empesa per la manca de temps que suposa la feina, els nens, la compra, la rentadora, les necessitats fisiològiques,... i una llarga llista d'imperatius que no poden ser aplaçats,.... perquè,... què, si no? El món no es fondrà demà si avui no he posat la rentadora, fregat els plats, escombrat, comprat,... 

En el fons, potser tot segueix igual. 

Tant per tant, me'n vaig a jugar amb els meus dos fieres i demà, quan trobi temps, ja m'ho replantejaré. 

Salut i descans! 

La teoria dels gasos

Les persones, tendim a ocupar un espai reduït quan estem soles. Ens encanta, generalment, fer-nos una boleta sota la manta del sofà o acurrucar-nos al llit, ja sigui sols o en companyia. El drama, però, arriba quan ens trobem en massa. Tendim a ocupar tot l'espai disponible talment com fan els gasos, ja sigui una plaça, un bar o els passadissos del metro. Gent del món, cal, realment? Opino que no, és important deixar espai per als qui ens vulguin sobrepassar, no ens faran cap mal, només van més depressa. Igualment, en el cas de les entrades i sortides de les escoles, pares del món, no cal fer del carrer un espai impracticable, el podem compartir! Podeu posar-vos de forma ordenada i permetre que els qui avancem amb cotxet, nen de la mà, bosses i jaquetes passem sense haver d'anar demanat perdó. I més enllà, pares de Sant Boi (que són els que conec), cal, de veritat, que doneu el berenar als fills tal qual surten per la porta? Imagino que potser patiu que caiguin fulminats d'inanició en el tram entre l'escola i el banc més proper (uns 50 m),... però realment ho creieu? I per què, doncs, els estresseu a ells i a la resta embotint-los un  entrepà, obrint-los un suc, insistint amb un plàtan? Passeu, camineu i ja trobareu un moment en menys d'un minut en què poder donar el berenar als fills sense incordiar i permetent-los gaudir del moment sense atabalaments. 

Bé, expressades les meves demandes, agrairé les vostres opinions. 

Salut i espai!

Rentadores

Ahir, vaig sentir una mare que deia "Es que mi hijo, no me deja ni poner la lavadora!" amb aquell to d'indignació d'algú coartat per altres. Ràpidament, va creuar la meva ment la imatge del fill, encadenat a la porta de la rentadora entonant allò de "No, no, no nos moverán,...". Com pot ser que un nen t'impedeixi posar la rentadora, em pregunto. A casa, el Pol l'ha posada amb mi moltes vegades. De petit, com ara el Quim, mirant des de l'hamaca el procés, gatejant entorn la roba o, com ara, quan, a vegades, li entra allò de "l'ajudar a la mama" i m'acompanya a buscar el cistell de roba bruta, remena i tria i endinsa en el tambor les peces que li sembla. Li encanta especialment el fet de posar sabó, obrir la cubeta i omplir-la de líquid. Després, es queda mirant fins que l'aparell comença a rodar i ja podem tornar el cistell al lloc que li pertany. 

La penjada de roba molla és també una tasca agraïda pel Pol, encarregat de gestionar les pinces. En resum, el tractament de la roba és una rutina que té molt ben integrada, que entén i comprén que forma part de la vida diària. Suposo que aquells qui arriben als 15 anys i deixen la roba bruta a terra esperant un procés màgic pel qual la mateixa roba els arribarà neta i plegada a l'armari no han tingut mai aquesta experiència. 

A vegades, hi ha qui argumenta davant situacions així que ho fan per prestar més atenció al fill. Significa això que realitzar tasques domèstiques amb els nens és no estar per ells? Sincerament, crec que és quelcom important i gens banal. A més, els petits gestos i els aprenentatges d'infantesa considero que són la clau de la maduresa personal futura i el fet que els nens integrin la feina de casa com una tasca compartida entre tots els que convivim sota el mateix sostre,   fonamental. 

Espero estar lluitant contra possibles petits tirans del futur i generant possibles nois responsables del demà tot i que més d'un pensi que per ser feliços, cal que els nens visquin en un món de fantasia on la feina es fa sola i ells no participen de la part corresponent de responsabilitat en la seva parcel·la de la llar i l'entorn familiar. 

Bé, prou per avui, els pensaments profunds m'abrumen. 

Si us heu quedat amb ganes de fotos, podeu recordar algun episodi del Pol i la rentadora,....

Nits d'estiu

Perquè les nits d'estiu es componen de tres meravellosos factors: 

- Nens dormits 

- Terrassa

i,... 

D'acord, no es veu en viu,... Ho poso amb mode flash,... 

Una espelmeta i una Judas que em porta el meu maridet. 

Salut i bona nit!!!!