Tot nen hauria de tenir, sota el meu parer, algun dia especial; un dia en què es fa el que ell vol i gaudim d'una activitat junts, escoltant-nos i rient. En el nostre cas, vam triar aquest dilluns, un dia perfecte perquè el Pol tenia festa a l'escola i el Quim no i, d'aquesta manera, podíem estar més per ell.
Al matí, vam anar a deixar al Quim a classe. El Pol, com bon germà gran, va repassar que tot fos al seu lloc, va revisar companys, distribució, professores, joguines,... i va decidir marxar quan va considerar que tot era a lloc. Amb secretisme i alevosia, el vam dur a fer un suc mentre esperàvem al tio Guille. "I ara què vols fer, Pol?" "No sé,... anem a casa, a jugar?" "Espera, tinc una idea, ens acompanyes a un lloc molt xulo?" "Vale!"
Pugem al cotxe, sense perdre ni un minut, A-2, ronda, sortida Les Corts,... "Ei! Que això és el camp del Barça!!!!! Ual·la!!" Sí, al camp del Barça, com feia temps li haviem promés que aniriem,... un dia.
Arribem i el primer de tot,... de cap a la botiga. S'agafava la cara amb il·lusió, es tapava la boca, ens mirava com si l'haguéssim dut al paradís.
Emoció continguda, va ser com aterrar en un món nou, ple de coses del Barça, per al seu delit.
Teniem pendent per encàrrec, regalar-li l'equipació verda. Vam triar-li la talla i va voler-hi gravar el nom de Villa, amb un 7 ben gros davant la cara de sorpresa per la convicció extrema del petit barcelonista dels dependents de la botiga.
Al museu, vam tocar pantalles, veure botes antigues, guants de porter de llana, quina gràcia!, copes i més copes,... fins i tot les 6 copes de fa dues temporades. La foto, però, no era el que més interessava al Pol.
El moment més impactant, va ser sortir a la grada del camp. Un llarg "Uaaaaaal·la" va impactar als allí presents. Feia tant de temps que hi volia anar, tant de temps que somia que un dia ens saludarà des de la gespa del camp, que no volia marxar. "Ens quedem fins que facin un partit?" Sí, és clar, ara acampem aquí,...
És igual, el Pol amb la seva màgia i imaginació desbordada ja es va creure que estava talment veient un partit.
Una experiència genial.
Quan vam aconseguir treure'l del camp, tornada cap a casa. "Però mama, on estaven els jugadors? No hem vist cap!" "No passa res, potser estàven fent feina en un altre lloc o no sé,... un altre dia els vindrem a veure".
Per rematar la jugada, a la tarda vam quedar amb la Joana i els seus gossos. Quina emoció. Tot i el vent, el Pol corria amb ells una mica entre emocionat i amb por de ser abatut pel Magnum, un magnífic gos suau i simpàtic entossudit en petonejar al Quim.
I després de les corredisses, una mica de pau i abraçades a les noves amistats.
El vent va acabar amb aquesta trobada, i sort vam tenir d'arribar a casa just abans que el cel comencés a desfer-se en pluja torrencial.
Un gran dia especial per un personatge de la talla del Pol.
