Els germans que s'estimen

Una de les pors més grans que tenia abans de ser mare per segona vegada era la relació que tindrien els futurs germans de la casa. Mai ho vaig mostrar obertament però sí pensava que, tanmateix, el Pol podria serntir-se en algun moment desplaçat i que això ens portaria problemes. Des de l'inici de l'embaràs, vam parlar molt del tema amb el Pol i el vam fer partícep del procés. 

Amb l'arribada del Quim, vam seguir insistint en la partcipació del Pol en la vida del nou petit tot i que, val a dir, que amb el gran afany participatiu que té, ens va ser molt fàcil. 

De fet, ha estat un procés molt fàcil d'integració, de creació d'un nou nucli en què tots hem aportat i ens hem vist beneficiats mutuament. 

Les coses però no són fàcils i, a vegades, sorgeixen conflictes. En aquests casos, intentem donar eines als dos per tal de superar el conflicte sense plors ni emprenyades i, tot i que no sempre ens en sortim, la veritat és que ens funciona prou bé. 

Avui, tenim dos nens preciosos, sans i feliços que comparteixen riures i corredisses i que ens fan treure el millor de nosaltres. 

Salut i germans! 

Parlem d'igualtat

La igualtat és quelcom que no vull, que no necessitem. Hi ha fets que ens diferencien com homes i dones i crec que no ens beneficia a cap dels dos obviar-los i posar-nos en un mateix pla. Jo no vull ser un home ni semblar-m’hi, tinc unes peculiaritats, unes capacitats i una identitat femenina però això no em fa menys professional.

El problema és que, no només hem viscut i crescut en un món d’homes, regit per la masculinitat; el problema és que vam barrejar peres amb pomes i la professionalitat amb el mascle. Les empreses diuen que els homes són més rentables (¿?) sota quin criteri? Generalment, s’argumenta que pel fet de ser mares. Els homes no pareixen, cert. I moltes dones tampoc. I ni que ho facin, ni que tinguin 1, 2 o 3 fills les més esbojarrades, què representa aquesta “aturada” en una vida professional de llarg recorregut? Si ho mirem en termes absoluts, poca cosa. Ara, després, argumenten alguns, les dones segueixen sortint menys a compte perquè agafen més baixes, més hores per metge,.... Dubte, un gran dubte em recorre la ment. En el nostre cas, ha estat més vegades al metge amb els nens el seu pare que jo mateixa per una raó molt lògica i pràctica: ell treballa de tarda i el pediatra ens atén de matí. Si fos a l’inrevés, jo duria els nens a la tarda al metge sense haver de demanar hores per fer-ho.

Però parlem, parlem del tema, quin és el problema real? Personalment, em considero millor professional des que sóc mare; sóc més resolutiva, més empàtica i puc aportar punts de vista diferents en entorns competitius. Això, compta i ha de ser valorat perquè, si no ho és, som més ineficients. La diversitat és positiva i la racionalització horària ha de ser un objectiu assolible perquè ens beneficia a tots, no només a les mares i augmenta l’eficiència en el treball, allò del que ara tant es parla des del Govern.  

Sota el meu punt de vista, ens estem equivocant de mig a mig. El sistema que penalitza les mares laboralment pel sol fet de ser mare és anacrònic i no té cap mena de sentit. Sovint es parla del “problema de la maternitat” i les “dificultats de les dones per a compaginar feina i criança”. Amics, senyors, senyores, pares, mares, atents tots: la conciliació és quelcom que afecta TANT a pares com a mares i la “Qüestió de la creació de la família” va molt més enllà dels quatre mesos de baixa maternal. Encetar un debat qualificant l’objecte del mateix de “problema” i fent esment a només una part de les persones implicades és sesgat i totalment injust. Volem un debat real i realista sobre el relleu generacional, la bona educació i la conciliació? Doncs comencem a parlar amb propietat que surt barat. Per què, tant que parlem de la conciliació i les dones i tal i pasqual,... i els homes, que no en volen? Que no els cal? Que no preferirien una baixa més llarga per poder gaudir de la coneixença d’un fill? Que no volen participar de la seva educació, la creació d’hàbits i la compartició de somriures?

Personalment crec que el debat està mal plantejat. La dona, ja fa temps que sortí de casa. Ara, toca que l’home hi entri per enfortir el sistema familiar i que la societat acompanyi aquest procés amb mesures encaminades a fomentar que l’home s’involucri en la criança dels fills. Aquest és per a mi el camí sense oblidar mai que no som iguals.

Endavant!

Per fi, avui sembla que trobaré el forat per dur la càmera a arreglar,... sí, amics, després de les desgràcies blogueres, quan ja ho tenia llest, la càmera va dir prou i ara no puc tan sols fer fotos, tota una pena,... Perquè és clar, als nens els és ben igual si sa mare no els pot fer fotos de com de guapos estan i segueixen creixent i fent moneries com de costum. El Quim, de fet, està increïble, rialler i content com sempre i mostrant el seu geni, que el té,i la seva cara de drama quan li dius que no,... tot un poema, sí senyor, un repte constant. I el Pol? En la seva línia fantàstica, ahir anava pel carrer amb una màscara d'Spiderman i una diadema blava per sobre,... tot un panorama. I entre tots dos, una està ben entretinguda, ara t'endrecem això, mama, ara ens barallem per allò, ara perquè no anem al parc,... El parc, quin gran espai, senyores i senyors,... el millor són les interaccions entre els nens,... I el Quim fent-se l'amo de la caseta arrollant a tot/a qui s'interposa en el seu camí. 

I així pasem els dies, sense documents gràfics, però no patiu, de les crisis en surten coses positives i aviat estaré en disposició de bloguejar com de costum. 

Salut i bon dia!!

Eines pedagògiques

Certament, la compaginació de les obligacions maternes amb el manteniment de l'ordre a casa, la feina fora de la llar i altres afers que ocupen el temps disponible de les persones és ben difícil aquests dies. Personalment, treballo fora de casa i m'enfronto sola a les obligacions de la tarda ja que Mr. D treballa en torn de tarda i arriba quan els nens ja fa estona que dormen. Ens ho dividim de manera que ell els porta a escola i fa algunes tasques al matí i, el que resta, ho faig jo. A vegades, es fa difícil per als nens entendre que no et quedis contemplant-los perquè estàs fent altres coses però crec fermament que és necessari que, des de petits, els fills interioritzin que la casa cal mantenir-la i que les coses no es fan soles. Amb aquest esperit, anem atorgant petites responsabilitats a cada membre de la família segons la seva capacitat per dur-la a terme i sempre ens convidem a participar de les tasques diàries. La sort que tinc és que el Pol es considera así mateix el meu ajudant Jedi i, per tant, sol estar disposat a col·laborar. A vegades, però, LES seves necessitats passen per sobre de qualsevol altra cosa.

L'altra tarda, mentre treia el rentavaixelles, sentia "Mamaaaa,... unes patatites!!". "Pol, quan acabi el que estic fent te les portaré.",..."Mamaaaaa!!! Que t'HE DIT que em portis unes patatiteeeees!". La insistència i reiteració de la demanda va anar a més fins al punt que el Pol es plantà a la porta de la cuina amb la cella arronsada "Mama! T'he dit que VULL pataaaates!".

Amb la templança que a vegades em surt no sé massa bé d'on, vaig tornar a respondre: "Quan acabi, te les donaré": "Mamaaaaaaa!!! que les vull ARA!".

"Mira, Pol, estic guardant els coberts,... quan acabi te les dono". 


I en aquest moment, un atac de lucidesa maternal em va recorrer derivant en la següent argumentació:

"Pol, imagina't que vols un iogurt i vens a per una cullera i són totes brutes,... Ecs, quin fàstic!... Oi que t'agrada que les coses estiguin netes i recollides?"

"Clar, mama,... quin fàstic, si no!"

"Molt bé, doncs, així entens que ho he de guardar,... per què,... Oh! Espera un moment,... mira, que intento que els coberts es guardin sols!" - i dirigint-me als coberts - "vinga, cullera, al teu lloc,...Va, que tu pots!.... Va, salta!".

El Pol em mirava amb un cert desconcert, amb la cara aquella de a ma mare li patinen les neurones però amb gran curiositat, com pensant "a veure si li fan cas,...". Evidentment, la cullera no es va moure però vam esclatar a riure de la tonteria tan gran que suposava pensar-ho,...

Per descomptat, el Pol va esperar per veure les seves demandes cobertes. A vegades, la lògica aplastant té aquestes coses i és el millor antídot contra la impaciència dels nens. 

Salut i culleres!