1 any de Quim

I ja fa un any del moment Panxot, quan per fi aquest petit gordo d'avui va decidir treure el cap en aquest món. 

Avui ho hem celebrat. 

L'homenatjat no entenia molt de què anava tot això. A l'escola li han fet una peculiar festa amb els seus companys i, a casa, hem improvitzat una mini festa amb l'aparició sorpresa de la iaia Angelina i els tiets. 

El Quim ens mirava estranyat, que s'han pres aquests avui? I el Pol, ben content, ha fet d'amfitrió exemplar i mestre de cerimònies intentant fer bufar al Quim. 

Entre tanta cançó i moviment, el Quim ha acostat massa el dit a l'espelma i aquest ha estat el resultat: 

Però després, jugant amb el seu nou volant, ja tornava a ser el rialler que és sempre. 

Salut i aniversaris!

Parlem d'igualtat

La igualtat és quelcom que no vull, que no necessitem. Hi ha fets que ens diferencien com homes i dones i crec que no ens beneficia a cap dels dos obviar-los i posar-nos en un mateix pla. Jo no vull ser un home ni semblar-m’hi, tinc unes peculiaritats, unes capacitats i una identitat femenina però això no em fa menys professional.

El problema és que, no només hem viscut i crescut en un món d’homes, regit per la masculinitat; el problema és que vam barrejar peres amb pomes i la professionalitat amb el mascle. Les empreses diuen que els homes són més rentables (¿?) sota quin criteri? Generalment, s’argumenta que pel fet de ser mares. Els homes no pareixen, cert. I moltes dones tampoc. I ni que ho facin, ni que tinguin 1, 2 o 3 fills les més esbojarrades, què representa aquesta “aturada” en una vida professional de llarg recorregut? Si ho mirem en termes absoluts, poca cosa. Ara, després, argumenten alguns, les dones segueixen sortint menys a compte perquè agafen més baixes, més hores per metge,.... Dubte, un gran dubte em recorre la ment. En el nostre cas, ha estat més vegades al metge amb els nens el seu pare que jo mateixa per una raó molt lògica i pràctica: ell treballa de tarda i el pediatra ens atén de matí. Si fos a l’inrevés, jo duria els nens a la tarda al metge sense haver de demanar hores per fer-ho.

Però parlem, parlem del tema, quin és el problema real? Personalment, em considero millor professional des que sóc mare; sóc més resolutiva, més empàtica i puc aportar punts de vista diferents en entorns competitius. Això, compta i ha de ser valorat perquè, si no ho és, som més ineficients. La diversitat és positiva i la racionalització horària ha de ser un objectiu assolible perquè ens beneficia a tots, no només a les mares i augmenta l’eficiència en el treball, allò del que ara tant es parla des del Govern.  

Sota el meu punt de vista, ens estem equivocant de mig a mig. El sistema que penalitza les mares laboralment pel sol fet de ser mare és anacrònic i no té cap mena de sentit. Sovint es parla del “problema de la maternitat” i les “dificultats de les dones per a compaginar feina i criança”. Amics, senyors, senyores, pares, mares, atents tots: la conciliació és quelcom que afecta TANT a pares com a mares i la “Qüestió de la creació de la família” va molt més enllà dels quatre mesos de baixa maternal. Encetar un debat qualificant l’objecte del mateix de “problema” i fent esment a només una part de les persones implicades és sesgat i totalment injust. Volem un debat real i realista sobre el relleu generacional, la bona educació i la conciliació? Doncs comencem a parlar amb propietat que surt barat. Per què, tant que parlem de la conciliació i les dones i tal i pasqual,... i els homes, que no en volen? Que no els cal? Que no preferirien una baixa més llarga per poder gaudir de la coneixença d’un fill? Que no volen participar de la seva educació, la creació d’hàbits i la compartició de somriures?

Personalment crec que el debat està mal plantejat. La dona, ja fa temps que sortí de casa. Ara, toca que l’home hi entri per enfortir el sistema familiar i que la societat acompanyi aquest procés amb mesures encaminades a fomentar que l’home s’involucri en la criança dels fills. Aquest és per a mi el camí sense oblidar mai que no som iguals.

5 anys

5 anys, avui fa 5 anys que ens vam conèixer, que som parella, que compartim el dia a dia. 5 anys, es diu ràpid, sí senyor, 5 anys, dos fills, dos mudances, un viatge i molta il·lusió. Molta gent creia que no ens en sortiríem, que érem massa joves i que no en sabíem d’això de la parella de tan bons solters com érem. I aquí seguim, 5 anys després de conèixer-nos, d’aquella festa acabada amb alegria i aquella tarda a Sant Feliu, sentint que ja està bé així, que potser podria passar la resta de la meva vida amb aquell noi acabat de conèixer. I així les hem anat passant, coneixent-nos una mica més en cada gran aconteixement, formant una família jove, un projecte vital comú, una vida en parella.

I sóc de les que opinen que els aniversaris són per reflexionar, per dedicar cinc minuts a fer balanç, balanç de 5 anys; anys que han donat molt de sí, compartint preocupacions i alegries i superant reptes que no haguérem ni tan sols olorat mesos abans de trobar-nos.

I aquí seguim, 5 anys després, creixent i compartint amb els dos petits sols que ens acompanyen. La meva àvia sosté que ja hem passat el pitjor, que “los primeros años son los más duros, ahora ya todo es más fácil” mentre el meu avi replica “no le hagas caso, hija, los 45 siguientes son igual de duros”. Hi penso, però no gaire, en el futur. La vida en parella és quelcom que cal cuidar cada dia, alimentar i fer créixer perquè tot acaba quan l’únic que es comparteix son factures i rutina. I l’amor,... l’amor és fonamental però cal acompanyar-lo de respecte i comprensió perquè, si no, s’esvaeix i el que queda no pot sustentar un dia a dia carregat de reptes.

Per això penso que tenim futur, perquè hem aprés a cuidar-nos enmig de l’abrumant dia a dia, perquè hem superat moments molt difícils i perquè, per sobre de tot, tenim ganes d’estar junts, de mirar cap endavant amb alegria sent conscients dels éssers meravellosos que hem pogut engendrar junts i de que, junts, podem superar molts entrebancs. 

Felicitats carinyo, t’estimo!

Carnestoltes 2011

I Sant Torne-m'hi, Carnestoltes de nou, una festa que no arribo a entendre massa però que segueix fixada al calendari i, de manera quasi obligatòria, ens empeny a passar uns dies d'esbarjo i xerinola sense motiu aparent. 

A casa, la xerinola, la duem incorporada i poca excusa ens cal per a explotar-la el dia que calgui però la imposició és quelcom que no em fa el pes i potser per aquesta raó, Carnestoltes no és Sant de la meva devoció.

I com ja he parlat massa de Sants, millor que anem a ser pràctics. 

Divendres vam tenir la festa de disfresses escolar,... un batibull de disfresses; pares amb càmera i nens esvarats. Una tarda peculiar, sí senyor. En el nostre cas, els nens de P3 anaven disfressats d'arbre, per ordre ministerial i gràcia dels progenitors (sí, l'escola no se'n va encarregar). El Quim va disfrutar molt de la música i l'ambient de la festa, de fet, se'ns ha tornat un melòman que aprofita qualsevol tonada per ballar amb el seu estil més funky. El Pol, però, va patir cert col·lapse en el marc d'una festa en el recinte escolar amb la família; el seu sentit del deure no tenia clar quina autoritat prevalia aquella tarda: la mestra o la mare??? I sense en realitat tenir cap necessitat de triar perquè no hi havia massa espai per la inculcació disciplinària, ell solet es cortocircuità fins a la sortida del recinte. 

Dissabte, la història va ser una altra i vam passar del "No em vull disfressar per anar al carrer" a concatenar els elements "disfressadors" de tal manera que era Spiderman però, en el fons, era també un soldat Jedi. 

El parc va ser el millor escenari per un Spiderman desfermat amb ganes de pujar parets:

I el Quim?? UIn petit drac observant des del seu tro, ben flipat amb les pintes generals i ben atent al seu voltant. 

Salut i disfresses!

Endavant!

Per fi, avui sembla que trobaré el forat per dur la càmera a arreglar,... sí, amics, després de les desgràcies blogueres, quan ja ho tenia llest, la càmera va dir prou i ara no puc tan sols fer fotos, tota una pena,... Perquè és clar, als nens els és ben igual si sa mare no els pot fer fotos de com de guapos estan i segueixen creixent i fent moneries com de costum. El Quim, de fet, està increïble, rialler i content com sempre i mostrant el seu geni, que el té,i la seva cara de drama quan li dius que no,... tot un poema, sí senyor, un repte constant. I el Pol? En la seva línia fantàstica, ahir anava pel carrer amb una màscara d'Spiderman i una diadema blava per sobre,... tot un panorama. I entre tots dos, una està ben entretinguda, ara t'endrecem això, mama, ara ens barallem per allò, ara perquè no anem al parc,... El parc, quin gran espai, senyores i senyors,... el millor són les interaccions entre els nens,... I el Quim fent-se l'amo de la caseta arrollant a tot/a qui s'interposa en el seu camí. 

I així pasem els dies, sense documents gràfics, però no patiu, de les crisis en surten coses positives i aviat estaré en disposició de bloguejar com de costum. 

Salut i bon dia!!

Canvis

Diuen que vivim temps convulsos, que el món està canviant,... Probablement és cert però, més aviat, diria que aquesta sensació de canvi la porto sentint des que vaig tenir la oportunitat de treure el cap en aquest món. Pareu per un moment a pensar que quan era petita, encara estava dret el mur de Berlín,... l'altre dia sentia uns noiets de metre vuitanta que es preguntaven què carai era allò,... 

De fet, vivim en un món vertiginós, amb crisis i catàstrofes constants. La diferència és que abans prou feines se'n tenien nocions i ara, als cinc minuts de l'event, la xarxa va plena de novetats i últimes hores. Sí, amics, amigues, aquest gran gengant desconegut que és el món cibernètic i les seves mil cares, no totes amables. I ara, si em pregunten, no, no podria concebre la meva vida sense tot allò que em proporciona la xarxa. I crec que no sóc la única. 

Aquest matí he caigut del llit abans de l'hora habitual; potser per això auguro que m'espera un dia més introspectiu que de costum. He baixat pel centre paladejant els carrers, observant el despertar de la ciutat i aquí em trobo, en un edifici antic, dels més bonics de la zona, reconvertit en oficines tot conservant aquella magnificiència dels que ja tenen una edat. I avui crec que m'observen, d'alguna manera, em fa l'efecte que aquí on em trobo, fa anys, molts anys, algú les va passar canutes,... Potser algun dia m'hi poso amb això de l'estudi de la història, ni que només sigui per saber si és cert que aquí, on ara treballem amb calefacció i llum de fluorescent, algun dia, hi esdevingué una mort violenta. 

Bon dia a tothom!

La participació a l'escola

Entenc l'escola com un espai multidisciplinar en què portem als fills per a què interactuin amb altres éssers de la seva talla, aprenguin hàbits, rutines i alguns ensenyaments bàsics. Ha de ser, al meu entendre, un espai acollidor en un entorn tranquil, amb professionals preparats/des i tenir pati de sorra (Això és molt important!). L'any passat, vam fer la ruta de les escoles i vam decidir quina era la més adient pel Pol. Tot i que ens van avisar que per sorteig era molt difícil entrar-hi, ens va tocar! Així doncs, el Pol va a una escola amb pati de sorra, d'una sola línia educativa i habilitada amb tot allò necessari per desenvolupar-se amb correcció: companys, mestres i estímuls.

Aquesta, és una escola pública, com tantes altres, però molt preocupada per la participació de les famílies. Hi ha un pare/mare delegat per curs i una AMPA que gestiona tot allò que sobrepassa l'horari escolar estricte. A mi em sembla fantàstic. És, al meu parer, positiu i necessari l'exercici democràtic a l'escola i la implantació de canals de participació per a les famílies. Amb el pas del temps, però, aquesta voluntat d'integrar a la família en el dia a dia de l'escola s'està tornant entre insistent i fora de to. Primer, l'AMPA va fer rodar uns papers en què anunciava la fi dels serveis de menjador, acollida, extraescolars,.... si la gent no hi participava,... però que estem bojos?? Posem per cas que els surt bé. Creieu que les activitats es gestionaran millor si TOT@s els pares i mares hi fotem cullerada??? Segurament hi ha mètodes més efectius de cridar pares a participar començant per aquells que hi tinguin interès i temps per dedicar-hi. Jo, ara mateix, no tinc ni l'un ni l'altre, potser en altre moment de la vida, hi participo amb alegria i convicció si deixen de banda la seva vena coercitiva.  

Ara, a més, resulta que l'escola no organitza el carnestoltes i ho deixa en mans dels pares,... ¿? Volen que tots els nens es disfressin igual però no ho fan ells,...

on han quedat aquelles tardes d'escola preparant bosses d'escombraria i cartulines per fer les més inverosímils disfresses amb els companys?? Doncs no, hem de ser els pares qui ens entenguem, decidim, confeccionem,... Fantàstic,... Si no ho voleu organitzar, no ho feu, però llavors deixeu que cada pare trii com anirà el seu fill/a, no?? Suposo que la idea és incentivar activitats a realitzar amb els pares però crec que aquesta no és una activitat que puguem desenvolupar amb els fills perquè finalment han decidit fer una disfressa senzilla però cosida i, per tant, és quelcom que faré amb el Pol però de ben segur que als cinc minuts de contemplar-me passarà a fer alguna altra cosa. Per altra banda, a casa ja les fem aquestes coses, capes de superheroi, dibuix, pintura, manuals amb paper de vàter,... No caldria que l'escola ens dirigís les activitats fora de l'àmbit escolar ni ens incentivés a mantenir relació amb els pares de la resta de la classe a base de fer-nos passar per l'aro. Però bé, aquest debat dóna per un altre post.

Salut i escola!!

De Blogger i altres

Porto un mes emprenyada amb Blogger i els seus amics. Un bon dia, va deixar de permetre'm penjar fotos. Des de llavors, he provat altres gestors de blocs, he migrat l'Appleface, vaig posar-li un domini, l'he esborrat, he buidat el mail, ... i tot per no res,  aquest compte segueix donant-me error en provar de pujar imatges. Pretenen que pagui nosequants dòlars a l'any per adquirir més espai d'emmagatzamatge. Què ruins,... hipotecar-me de per vida?? Crec que prou profit tenen de que gent com jo, a títol individual i sense cap mena de lucre dinamitzem la xarxa amb eines que ells ens presten, és clar, però amb un benefici comercial molt elevat que en treuen com perquè, a sobre, els hagi de pagar. I si, segur que noséquants euros seran pocs euros al cap de l'any però, i que?? Ja suposa un cost que no vull assumir per una elevat concepte moral que tinc de no hipotecar-me per res. Diuen que si pagues durant noséquants anys, t'ho deixen gratuït,... però qui em garanteix que això es complirà d'aquí a noséquants anys?? i, més enllà, si d'aquí a noséquants anys tornen a canviar l'espai d'emmagatzemantge, em faran pagar encara més?? 

Bé, només puc dir que segueixo treballant en una solució a mig termini perquè posar pedaços avui serà trobar-me igual demà, i tampoc és el tema. Mentrestant, tinc uns quants temes de debat que penso anar discutint amb el ciberespai, en aquest petit racó de món cibernètic així com seguir explicant, en paraules, com evoluciona la família. 

Amics, companys, la lluita continua, Blogger no em treurà les ganes de publicar allò que vull. 

Salut i molts blocs!!