Ahir, al metro, sentia aquesta profunda reflexió per part d’una usuària. “Ara, amb els baixos nivells de popularitat d’Obama és quan s’han carregat aquell,... De ben segur que ja tenen un enemic de recanvi”.
Sí, potser té raó. Potser fa anys que els Estats Units sabien on es trobava Bin Laden i han esperat un moment propici per acabar amb ell. Potser ni l’han mort però diuen que sí per recuperar d’alguna manera el prestigi perdut a les últimes campanyes en què han participat i la seva dubtosa gestió de la crisi financera. Potser sí, però no hi entraré; ja tenim prou contertulians que trauran les seves teories a la llum.
El que realment em va deixar pensativa de camí cap a la feina va ser l’inici de l’analista del metro: “Tota societat necessita un enemic”. Amb una asseveritat inusitada, aquella dona acabava d’enunciar una veritat com un temple. Sí, altres autors ja ens ho havien advertit; però mai a peu pla. Llavors, pensava entre mi, si tota societat necessita un enemic, a casa nostra tenim dues opcions: o creiem en la societat global i no cal que ens hi amoïnem, Estats Units ja buscarà algú a qui mortificar o bé, requerim un enemic “nostre”, un ase dels cops més proper. Ho tenim força de cara, els aixecaments al nord d’Àfrica ens estan posant en safata uns quants dictadors a perseguir però sembla que aquests no ens acaben de fer el pes. N’hi ha alguns que els consideren “our excentrical friends” i, per tant, no ens val, no són enemics comuns ni, en el fons, posen en perill la nostra integritat; tan sols es dediquen a massacrar els seus però no representen una amenaça real ni global perquè no miraran d’atacar-nos a nosaltres.
On, doncs, podem trobar l’enemic de la nostra societat?
Penso en el CIS i les seves enquestes. Potser allà podem trobar alguna resposta. Segons consta actualment, el que més preocupa els habitants d’Espanya és l’atur. Podria ser aquest, el nostre enemic? I si ho fos, com hi podríem lluitar? Ho tenim pelut. El que més ens aterra és un mal que ja afecta quasi 5 milions de persones, quasi un 22% de la població activa de l’estat; un mal que no s’atura, que arrassa, que ataca els més vulnerables i contra el qui els nostres governants no saben lluitar. Contra aquest no valen les bales i els tancs, no serveixen de res les estratègies militars ni els projectes d’Eurofighter. Hem estat invertint, i molt, en una indústria, una carrera armamentística que ara ens mengem amb patates i no ens serveix per lluitar contra el nostre vertader enemic. No som capaços de generar ocupació, els grans bancs rescatats amb fons públics capen la concessió de crèdits al·legant no sé quines patranyes i les companyies que generen guanys (guanys milionaris) decideixen acomiadar milers d’empleats. Els enemics de la societat es guanyen entre tots. Sant Jordi va matar el drac però tot el poble l’esperonava des de la muralla. Ara, ens han deixat a la muralla però lluitarem i ens en sortirem. I sense cap cavaller que ens vingui a ajudar; haurem de mirar de matar el drac entre tots, frenar el foc que ens està a punt de cremar i fer-ho sols, ajudant-nos uns als altres.
Perquè els enemics contra els què és més difícil lluitar són aquells que no es maten a trets.
