Visita a HSJD

Dimecres, 29 de setembre, dia de la convocada vaga general. No en faré comentaris, només constataré com  els nens no en saben d'aquestes coses. Coses de nens diuen, li pot passar a qualsevol i sí, aquí estem per confirmar-ho. El Quim, en el seu afany explorador i amb aquest neguit que el caracteritza, va protagonitzar a mitja tarda una caiguda d'aquelles que sonen, amb el cap a terra. Res greu, semblava; cap ferida, cap canvi aparent, cap vòmit,... però un canvi subtil en el plor, una queixa llarga i carregada de dolor ens va fer patir i, és clar, als nens petits se'ls ha de fer un cop d'ull per quedar-se un tranquil. Mama, bossa i nen cap a Sant Joan de Déu. Valoració, sala d'espera, espera, més espera,... ja se sap, els hospitals són així. Ens criden. Al box, el cirurgià ens espera. Un noi jove, se'l mira, els ulls, la força, l'estat general,... "Sembla que està bé", sentencia amb aquell posat mèdic. "Farem una radiografia per quedar-nos tranquils." Mama, bossa i nen, seguint la línia verda, a raigs X. Tal com tornem, ens criden a l'instant. Tornem mama, bossa i nen al box. "Mare, el Quim té una fractura cranial gegant". Me la posa en pantalla, el crani, una ralla, "Ho veus?" Sí, i tant! Gegant, sí, fractura, vale. Una cullerada de puré, sí, això és en el que penso, com em sento, una bona cullerada de puré esclafada contra la paret, així, amb força. Primer, queda endurida, sembla que no es mourà, però poc a poc va caient, gotejant, regalimant, fins que cau fent un xooof!. Sí, així és com em sento,..."fractura cranial",... però si aquestes coses no passen, els nens són de goma, les mares no en sabem,... "ingrés de 48 hores, ara us vindran a buscar".

I així estem, el Quim riu, faig que ric amb ell, el miro, el remiro, sembla que està bé. No es queixa, està tranquil, potser té son, la infermera no ve, passa mitja hora, una hora, dues hores. Per fi, un celador,... la persona més gran que he vist mai, ens acompanya. És tard, estem cansats, intentem dormir. Així hem passat dos dies, cansats, mòlts, reposant, rient, neguitosos,... a l'hospital. Ahir va venir el Pol i què deia?,... "Quimito, kanquil, fes cas al metge i així et posaràs bo per venir a casa,... tu estigues kankil". Ara ja som a casa, amb l'ensurt empassat i el Quim feliç, adolorit però content. Dos mesos, diuen que trigarà en tancar la fractura. Mentrestant, tranquil·litat, bons aliments i alegria que no en falti. 

I aquest cap de setmana, festa a Sant Boi, hi quedeu tots convidats! 

Salut i nyanyos!  

Dakar a la Mercè

Com a gran amant de l'Àfrica que em considero i aprofitant que aquest any Dakar ha estat la ciutat convidada a la Mercè, ahir vam passar el dia gaudint de les activitats organitzades als Jardins del Grec. Un espai fantàstic acolorit amb teles africanes per aquí i per allà per al meu delit. La companyia va ser immillorable, la Marta i l'Edu, habituals en les nostres sortides culturals i la Bàrbara, afegida al sèquit. 

Vam veure trenes, escoltar contes, aprendre cançons, hip hop i, fins i tot, el Pol ho va intentar amb les danses africanes. 

Aquí teniu un tast de les danses que ballaven un grup de senegalesos,... realment espectacular. Van acabar amb el públic en peu, aplaudint una actuació rodona i molt enèrgica: 

El Pol va quedar ben flipat: 

"Mama! Has vist?? Fan volteletas!!! Uala!!!"... "Ohh"

Estava talment concentrat,... quasi tant com el Quim,... 

Es va passar l'actuació concentrat, escrutant i ben atent,... 

Després de tanta moguda,... una becaina sobre la mama 

Un plaer mentre al Pol s'anima a ballar danses o, com a mínim, fa un intent d'acostar-se a la massa de ballarines: 

Arribats a aquest punt, la pila de la càmera va dir prou,... miraré de fer un post de la segona part amb fotos de la Marta ben aviat. Mentrestant, us explicaré que vam anar a conéixer els griots que animaven les danses i vam tocar el djembé, que vam jugar al sorral, aprendre una cançó en wolof, pujar a uns cavallets de fira ecològics i, de tornada,  vam veure a la Lolita en concert i tot,.... Un dia ben complet amb la millor ambientació, ple de música i color. 

Salut!

Fundes,....

Després d'intents fallits, intents a mitges i algun que altre fracàs estrepitós, per fi he aconseguit unes fundes d'iPod/iPhone que m'agraden i em semblen pràctiques. Són fetes a mida, amb velcro per no danyar la pantalla i amb butxaqueta, per evitar el sentiment horrible de trobar els cascos fets un embolic dins la bossa. 

I aquí us les presento:

Amb aquestes teles africanes, trobo que són un company ideal per anar a treballar els freds dies d'hivern,... 

Salut!

Els llençols del Quim II

I aquí teniu la segona versió de llençols del Quim. Aquest cop, he utilitzat una tècnica diferent d'appliqué, l'appliqué del revés. En teniu un bon tutorial aquí. Aquí un detall: 

Personalment, prefereixo la tècnica de tota la vida, m'agrada més, i amb la pràctica i polint com fer les cantonades, m'hi sento més còmoda. 

Doncs, aquí els teniu:

Estic mirant d'aconseguir més tela com aquesta, m'agrada molt, la trobo alegre i, alhora, amb un toc elegant. 

Bé, carregueu-vos de paciència perquè la temporada es preveu moguda. Avui la màquina ha dit prou i estic talment trasbalsada, miraré d'arreglar-la perquè tinc el cap ple d'idees a punt per cosir. 

Salut i llençols!

Rentadores

Ahir, vaig sentir una mare que deia "Es que mi hijo, no me deja ni poner la lavadora!" amb aquell to d'indignació d'algú coartat per altres. Ràpidament, va creuar la meva ment la imatge del fill, encadenat a la porta de la rentadora entonant allò de "No, no, no nos moverán,...". Com pot ser que un nen t'impedeixi posar la rentadora, em pregunto. A casa, el Pol l'ha posada amb mi moltes vegades. De petit, com ara el Quim, mirant des de l'hamaca el procés, gatejant entorn la roba o, com ara, quan, a vegades, li entra allò de "l'ajudar a la mama" i m'acompanya a buscar el cistell de roba bruta, remena i tria i endinsa en el tambor les peces que li sembla. Li encanta especialment el fet de posar sabó, obrir la cubeta i omplir-la de líquid. Després, es queda mirant fins que l'aparell comença a rodar i ja podem tornar el cistell al lloc que li pertany. 

La penjada de roba molla és també una tasca agraïda pel Pol, encarregat de gestionar les pinces. En resum, el tractament de la roba és una rutina que té molt ben integrada, que entén i comprén que forma part de la vida diària. Suposo que aquells qui arriben als 15 anys i deixen la roba bruta a terra esperant un procés màgic pel qual la mateixa roba els arribarà neta i plegada a l'armari no han tingut mai aquesta experiència. 

A vegades, hi ha qui argumenta davant situacions així que ho fan per prestar més atenció al fill. Significa això que realitzar tasques domèstiques amb els nens és no estar per ells? Sincerament, crec que és quelcom important i gens banal. A més, els petits gestos i els aprenentatges d'infantesa considero que són la clau de la maduresa personal futura i el fet que els nens integrin la feina de casa com una tasca compartida entre tots els que convivim sota el mateix sostre,   fonamental. 

Espero estar lluitant contra possibles petits tirans del futur i generant possibles nois responsables del demà tot i que més d'un pensi que per ser feliços, cal que els nens visquin en un món de fantasia on la feina es fa sola i ells no participen de la part corresponent de responsabilitat en la seva parcel·la de la llar i l'entorn familiar. 

Bé, prou per avui, els pensaments profunds m'abrumen. 

Si us heu quedat amb ganes de fotos, podeu recordar algun episodi del Pol i la rentadora,....

Obvietats

5:03 p.m. el Pol surt de l'escola
"Pol, què tal, com ha anat avui?" 
"Bé" 
"Heu anat al pati?"
"No, plovia"
Silenci
"Escolteu, si plou, no em predunteu si he anat al pati perquè no es pot, home!" 
Silenci, 
"Clar, fill, tens raó!" 
Obvietats, als tres anys. 

Concentració

Els bebès tenen una gran capacitat de sorprendre'ns. Personalment, el que trobo més colpidor és la manera com, de sobte, adquireixen un posat seriós, perden la mirada i s'embolcallen d'aquella maduresa que els fa especials. 

L'altre matí, Em dedicava a fer fotos a les bosses, teles i varis que trobava pel camí quan em vaig girar per trobar-me al petit Quim ben tranquil, gaudint del sol de setembre ben concentrat en encara no sé el què. 

Posava cares i anava escrutant l'entorn tal com si intentés processar el seu voltant. Tenia el posat seriós, les galtes plenes i aquell saber estar del qui ha viscut molt i molts anys. 

I en una d'aquestes, mentre feia fotos a la tranquil·litat, es girà per mirar-me fixament, tal com si m'estigués dient: "però què fas criatura?? Deixa'm tranquil, que no veus com n'estic de bé aquí!"

Ai, a vegades, m'abruma la maduresa prematura; a vegades, em supera la lògica aplastant; a vegades, ser mare és el repte intel·lectual més gran del món. 

Salut i tranquil·litat!

L'escola

Primer dia d'escola, 7 de setembre de 2010. Comença el periode d'adaptació: dues hores lectives. 

"Pol, què et vols posar per anar a l'escola?"

"Del Barça!!!"

"D'acord" 

Resultat: nen content a l'escola. 

"Aiiii, Quim, que vaig a l'escola de grans, eh!"

"Faig el pallaso abans d'entrar de tant nerviós com estic,..."

Una setmana després i havent complert l'adaptació,... Tenim un nen d'escola feliç com una perdiç. 

Salut i escola!!