Dies de pluja

Els dies de pluja són per estar a casa. Les tempestes de la tardor conviden a quedar-se al sofà, sota la manteta i veure un parell de pel·lícules amb bona companyia. Les coses, però, no són tant senzilles; el Pol no es concentra a la tele més de 10 minuts seguits i el Quim,.... encara no en sap d'estar-se quiet. Així doncs, els dies de pluja són per jugar al memory, pintar, endreçar habitacions, parlar, explicar-nos i jugar al terra, moolta estona. Al Quim li encanta barallar-se amb els mil trastets que acumula a la catifa de terra i el Pol i jo ens dediquem a acompanyar-lo, jugar als gi-joes,... 

Aquí els vaig enganxar mentre s'explicaven coses,... 

I aquí mentre el Pol explicava al Quim com millorar la seva tècnica de gateig,...

La veritat, és que són dos germans molt ben avinguts

Salut i molts jocs a terra!

El dia especial del Pol

Tot nen hauria de tenir, sota el meu parer, algun dia especial; un dia en què es fa el que ell vol i gaudim d'una activitat junts, escoltant-nos i rient. En el nostre cas, vam triar aquest dilluns, un dia perfecte perquè el Pol tenia festa a l'escola i el Quim no i, d'aquesta manera, podíem estar més per ell. 

Al matí, vam anar a deixar al Quim a classe. El Pol, com bon germà gran, va repassar que tot fos al seu lloc, va revisar companys, distribució, professores, joguines,... i va decidir marxar quan va considerar que tot era a lloc. Amb secretisme i alevosia, el vam dur a fer un suc mentre esperàvem al tio Guille. "I ara què vols fer, Pol?" "No sé,... anem a casa, a jugar?" "Espera, tinc una idea, ens acompanyes a un lloc molt xulo?" "Vale!"

Pugem al cotxe, sense perdre ni un minut, A-2, ronda, sortida Les Corts,... "Ei! Que això és el camp del Barça!!!!! Ual·la!!" Sí, al camp del Barça, com feia temps li haviem promés que aniriem,... un dia. 

Arribem i el primer de tot,... de cap a la botiga. S'agafava la cara amb il·lusió, es tapava la boca, ens mirava com si l'haguéssim dut al paradís. 

Emoció continguda, va ser com aterrar en un món nou, ple de coses del Barça, per al seu delit. 

Teniem pendent per encàrrec, regalar-li l'equipació verda. Vam triar-li la talla i va voler-hi gravar el nom de Villa, amb un 7 ben gros davant la cara de sorpresa per la convicció extrema del petit barcelonista dels dependents de la botiga. 

Al museu, vam tocar pantalles, veure botes antigues, guants de porter de llana, quina gràcia!, copes i més copes,... fins i tot les 6 copes de fa dues temporades. La foto, però, no era el que més interessava al Pol.

El moment més impactant, va ser sortir a la grada del camp. Un llarg "Uaaaaaal·la" va impactar als allí presents. Feia tant de temps que hi volia anar, tant de temps que somia que un dia ens saludarà des de la gespa del camp, que no volia marxar. "Ens quedem fins que facin un partit?" Sí, és clar, ara acampem aquí,...

És igual, el Pol amb la seva màgia i imaginació desbordada ja es va creure que estava talment veient un partit. 

Una experiència genial. 

Quan vam aconseguir treure'l del camp, tornada cap a casa. "Però mama, on estaven els jugadors? No hem vist cap!" "No passa res, potser estàven fent feina en un altre lloc o no sé,... un altre dia els vindrem a veure". 

Per rematar la jugada, a la tarda vam quedar amb la Joana i els seus gossos. Quina emoció. Tot i el vent, el Pol corria amb ells una mica entre emocionat i amb por de ser abatut pel Magnum, un magnífic gos suau i simpàtic entossudit en petonejar al Quim. 

I després de les corredisses, una mica de pau i abraçades a les noves amistats.

El vent va acabar amb aquesta trobada, i sort vam tenir d'arribar a casa just abans que el cel comencés a desfer-se en pluja torrencial. 

Un gran dia especial per un personatge de la talla del Pol. 

Bolquers

Moltes vegades he pensat en fer un canvi cap a la sostenibilitat en matèria de bolquers. A casa, reciclem i seguim les normes d'eficiència energètica. Som conscients dels mals del canvi climàtic i mirem de lluitar contra els devastadors efectes de la nostra petjada en aquest món. Tanmateix, en matèria de bolquers, em costa fer el pas. Actualment, existeixen innumerables iniciatives per implementar (bé, de fet tornar als antics costums) els bolquers reutilitzables de cotó, de tela, que es renten. Ufff,... ara mateix no puc assumir aquesta tasca amb un fill que caga de mitjana entre 4 i 6 vegades al dia. Sí, amics i amigues, el Quim és un caganer i no em veig capacitada per assumir la tasca. Malament, em sento fatal per no poder-ho fer però viure amb la culpa i em torturaré com bona hereva de la cultura cristiana que ens envolta. 

Avui, la meva sorpresa ha estat ben grata al descobrir això. És meravellós. Com no se'ns havia acudit abans!! Els bolquers biodegradables, capaços de convertir-se en biomassa! Per fi la merda serveix per alguna cosa. Gran pensada, gran iniciativa, visca Lliçà d' Amunt!

Seguiré pensant, seguiré buscant i miraré de trobar aquests bolquers. Gran ingeni de la humanitat, sort que avancem cap a la sostenibilitat. Sort que ens anem conscienciant, 

Salut i bolquers reciclables!

TED

Fa un temps que viag descobrir aquesta web: TED. Es tracta d'un lloc d'internet on personatges variopints expliquen fenòmens del món, exposen teories o, simplement, divaguen sobre temes d'interès. M'he n'he fet fan. Hi ha gent molt interessant i idees innovadores i creatives allunyades del vell esterotip de profe carca que fot la xapa. Sota la major part de les TED talks que ja he escoltat, moltes vegades de fons, mentre faig altres coses, rau la idea del compartir el coneixement com a manera de millorar el món. Així ho he cregut sempre. 

En el principi de la societat que vivim actualment, el què comptava era la força.  Cert i possiblement trist, però era així, el que tenia més força i més exèrcit radera, guanyava batalles. Més tard, la informació va ser el pilar de grans acumulacions de poder. La informació no es compartia i molts erudits ho eren en tant en quant guardaven per sí mateixos el saber acumulat després d'anys d'estudi i investigació. 

Avui, obtenir informació és fàcil. Google, internet, l'accés a la lectura, el coneixement,... tots podem saber. Què és doncs el què és fonamental avui? què ens dóna el poder? 

Personalment, com a convicció personal, crec que el poder avui rau en la capacitat de tractar la informació; saber discernir què val la pena i com pot utilitzarse un saber. És per això que són tant importants els mitjans de comunicació, ells ens escriuen i ens diuen i ens criden què és el més important i què no. Per això cal saber escoltar i aprendre a llegir, no només a encadenar paraules. Cal saber interpretar, saber mirar i estar atents als gols que ens pretenen colar. No és fàcil; vivim rodejats de notícies, bombardejats per informacions diverses de milers de fonts diferents i pretenent evitar perdre el fil de la nostra propia vida. Perquè, doncs, és tant meravellosa aquesta web? Perquè és un espai viu, generador d'inputs i d'idees innovadores que passen desapercebudes pels mitjans formals o ordinaris i perquè dóna veu a gent que té coses a dir. 

En concret, m'he fet fan, entre d'altres, de Hans Rosling. Amb l'aparença d'un vellet entranyable, és capaç d'explicar fenomens socials i mundials amb una gràcia inimitable però, per sobre d'això, és algú que sosté i pretén fer extensives i abarcables les milers d'informacions públiques que generen els ens estatals i mundials relatives a l'estat del món. El seu projecte s'anomena gapminder. Es tracta d'un web en el què, a partir de dades públiques, genera gràfics i bases de dades estadístiques per tal de fer més comprensibles les dades que se'ns presenten sovint de manera desagregada. Jugant amb les dades, els països, les tendències,... podem arribar a entendre el perquè de moltes coses així com desfer-nos de moltes idees preconcebudes que no tenen raó de ser avui en dia. 

Us insto a cotillejar, a perdre un temps amb les taules i a repensar com ens moldejen el cervell a base d'idees falses, notícies a mitges i silencis sostinguts. 

Salut i estadística!!

Reciclant

Degut a diversos aconteixements al nostre voltant, hem adquirit recentment electrodomèstics i mobiliari nou. Hem canviat el sofà i no m'he pogut resistir a fer-me amb els antics coixins i,... fer coses. 

Per començar, vaig fer una prova de tallar espuma, en vaig fer un rectangle el millor que em va sortir i li he fet una funda amb cremallera (sí, sabem que aquestes coses s'embruten).

Li vaig afegir una tira per fer un puf de fàcil transport, la idea és que serveixi per jugar a terra, com un seient transportable. 

Al Pol li ha encantat i l'utilitza per aquí i per allà, tinc una sort immensa de tenir un fill tan fan de les coses que faig. 

La tira, però, l'ha confòs i es pensa que és una maleta "per anar a tebayá!"

Salut i bons pufs!

Organització!

La feina d'una mare treballadora és molta i variada. Les necessitats són múltiples i el temps,... escàs. Per això, la organització és imperativa. 

I què fan les mares els diumenges? Sopars per tota la setmana: Una bona olla de verdures amb pollastre i,... voilà, 5 papilles (4 de la foto més la que ja s'ha cruspit el Quim!) 

I gràcies als avenços del món modern,... tuppers al congelador i ús segons necessitats. Avui les fem de pollastre, demà de vedella, l'altre de peix,... i així som-hi i torne-m'hi

Salut i papilles!!

Gegants!

Ahir, en el marc del Barrejant 2010, van sortir els gegants de Casablanca per Sant Boi. La hora triada (les 10h) era potser massa agosarada i el poc públic que ens vam reunir vam poder seguir la comparsa de ben a prop.

Al Pol li agraden molt els gegants però els mira amb respecte, no fos cas que se'ns acostessim massa,...

Anàvem darrera els batucaires, un grup de joves que s'ho curren molt amb poc seguiment per part del públic. Per contrarrestar, nosaltres els vam aplaudir el doble. 

Els gegants, eren només dos, els gegants de Casablanca, un barri de Sant Boi, aquí els teniu,... 

Eren només dos però compten amb uns grans atributs 

Al Pol, li impacten molt els gegants, per mostra, un botó

 I aquí els teniu als dos, els petits fans geganters, a l'arribada a la plaça

Per últim, com podeu observar, el petit pacient es recupera amb gran alegria!

Salut i gegants!

Visita a HSJD

Dimecres, 29 de setembre, dia de la convocada vaga general. No en faré comentaris, només constataré com  els nens no en saben d'aquestes coses. Coses de nens diuen, li pot passar a qualsevol i sí, aquí estem per confirmar-ho. El Quim, en el seu afany explorador i amb aquest neguit que el caracteritza, va protagonitzar a mitja tarda una caiguda d'aquelles que sonen, amb el cap a terra. Res greu, semblava; cap ferida, cap canvi aparent, cap vòmit,... però un canvi subtil en el plor, una queixa llarga i carregada de dolor ens va fer patir i, és clar, als nens petits se'ls ha de fer un cop d'ull per quedar-se un tranquil. Mama, bossa i nen cap a Sant Joan de Déu. Valoració, sala d'espera, espera, més espera,... ja se sap, els hospitals són així. Ens criden. Al box, el cirurgià ens espera. Un noi jove, se'l mira, els ulls, la força, l'estat general,... "Sembla que està bé", sentencia amb aquell posat mèdic. "Farem una radiografia per quedar-nos tranquils." Mama, bossa i nen, seguint la línia verda, a raigs X. Tal com tornem, ens criden a l'instant. Tornem mama, bossa i nen al box. "Mare, el Quim té una fractura cranial gegant". Me la posa en pantalla, el crani, una ralla, "Ho veus?" Sí, i tant! Gegant, sí, fractura, vale. Una cullerada de puré, sí, això és en el que penso, com em sento, una bona cullerada de puré esclafada contra la paret, així, amb força. Primer, queda endurida, sembla que no es mourà, però poc a poc va caient, gotejant, regalimant, fins que cau fent un xooof!. Sí, així és com em sento,..."fractura cranial",... però si aquestes coses no passen, els nens són de goma, les mares no en sabem,... "ingrés de 48 hores, ara us vindran a buscar".

I així estem, el Quim riu, faig que ric amb ell, el miro, el remiro, sembla que està bé. No es queixa, està tranquil, potser té son, la infermera no ve, passa mitja hora, una hora, dues hores. Per fi, un celador,... la persona més gran que he vist mai, ens acompanya. És tard, estem cansats, intentem dormir. Així hem passat dos dies, cansats, mòlts, reposant, rient, neguitosos,... a l'hospital. Ahir va venir el Pol i què deia?,... "Quimito, kanquil, fes cas al metge i així et posaràs bo per venir a casa,... tu estigues kankil". Ara ja som a casa, amb l'ensurt empassat i el Quim feliç, adolorit però content. Dos mesos, diuen que trigarà en tancar la fractura. Mentrestant, tranquil·litat, bons aliments i alegria que no en falti. 

I aquest cap de setmana, festa a Sant Boi, hi quedeu tots convidats! 

Salut i nyanyos!